La condemna de cinc anys de presó imposada a l’excap de la Direcció d’Intel·ligència de l’Exèrcit, Schafik Nazal Lázaro, i a l’exjutge Juan Antonio Poblete per interceptar il·legalment les comunicacions del periodista Mauricio Weibel mentre investigava el cas de corrupció conegut com a Milicogate va molt més enllà de les persones implicades. No estem simplement presenciant la conclusió d’un procediment judicial. Ens enfrontem a un advertiment sobre una de les línies vermelles que una societat democràtica mai no s’hauria de permetre creuar: utilitzar el poder de l’Estat per vigilar aquells que exigeixen responsabilitats a les autoritats.
Les activitats d’intel·ligència es justifiquen en la mesura que protegeixen l’Estat i els seus ciutadans del crim organitzat, el terrorisme, l’espionatge estranger i altres amenaces reals. Precisament perquè impliquen poders extraordinaris, l’estat de dret exigeix que el seu ús estigui subjecte a límits estrictes: una llei clara que els autoritzi, un propòsit legítim i garanties efectives per assegurar que les mesures adoptades siguin necessàries i proporcionades. Quan aquests límits desapareixen, els serveis d’intel·ligència deixen de protegir la societat i comencen a amenaçar les mateixes llibertats que han de salvaguardar.
Una premsa lliure no existeix per protegir els periodistes. Existeix per protegir la llibertat. La llibertat d’expressió engloba el dret a buscar, rebre i difondre informació d’interès públic. Quan un periodista investiga un cas de corrupció, són en realitat milions de ciutadans els qui accedeixen a la informació essencial per exigir transparència, rendició de comptes i responsabilitat als qui estan al poder.
Quan l’estat espia un periodista, no només afecta la seva feina. També soscava la confiança d’aquells que denuncien actes de corrupció o proporcionen informació d’interès públic. Com va advertir l’informe Amicus Curiae presentat per Columbia Global Freedom of Expression, quan periodistes i fonts temen que les seves comunicacions puguin ser interceptades, molts deixen d’investigar, d’altres deixen de parlar i la societat perd l’accés a informació essencial per al debat públic. L’efecte no es limita a un sol periodista; és un atac a la llibertat.
Per aquest motiu, la vigilància il·legal de periodistes constitueix molt més que una violació de la seva privacitat. És una forma de censura indirecta. Té un efecte dissuasiu que desanima futures investigacions, intimida les fonts d’informació i fomenta l’autocensura. La conseqüència és que la societat comença a perdre la seva llibertat perquè deixa de saber el que necessita saber per exigir responsabilitats als qui estan al poder.
La llibertat no consisteix únicament en el fet que la gent pugui consumir, emprendre negocis, viatjar o expressar les seves opinions. També depèn de la llibertat d’investigar, cercar i difondre informació d’interès públic; que els mitjans de comunicació puguin publicar sense pressions polítiques o econòmiques; i que no s’imposi cap ‘veritat oficial’ sense l’essencial contrapès de veus independents.
La gent no perd la seva llibertat de la nit al dia. La va perdent a poc a poc quan accepta l’autocensura dels mitjans de comunicació, quan la por substitueix el debat i quan els qui investiguen els qui manen passen a ser tractats com una amenaça en lloc de complir el paper essencial de fer-los responsables. Defensar la llibertat d’investigar i informar no és protegir periodistes. És protegir la llibertat.
