Després de la conclusió de les campanyes electorals dels dos candidats a la presidència de la República del Perú, Keiko Fujimori i Roberto Sánchez, és essencial examinar els seus plans de govern per poder emetre un vot informat. En aquest sentit, Roxana Barrantes, investigadora principal de l’Institut d’Estudis Peruans (IEP), ofereix una anàlisi interessant d’un dels sectors clau per al futur govern, que tindrà un impacte directe sobre el públic: l’economia.

El que ni Fujimori ni Sánchez no diuen al Perú sobre l’estabilitat econòmica

Hi ha una pregunta a la qual cap dels dos plans de govern de la segona volta electoral peruana respon honestament: D’on sortiran els diners? Fuerza Popular promet augmentar la despesa en sanitat fins al 7 % del PIB i en educació fins al 6 %, crear diverses institucions noves i formalitzar un milió de micro i petites empreses (MYPES). Per la seva banda, Juntos por el Perú promet ampliar el programa Juntos a un milió de mares urbanes, apujar el salari mínim vital a 1.500 S/ (soles peruans), reactivar el Fons d’Estabilització de Combustibles i duplicar la inversió en zones rurals. Aquestes són promeses que, en conjunt, representen una enorme càrrega fiscal. I cap dels dos té un pla clar sobre com finançar-les.

En un país que el 2024 no va complir les seves regles fiscals per segon any consecutiu —amb un dèficit del 3,5 % del PIB, per sobre del límit permès—, aquest no és un detall menor. És el llegat més pesat que qui guanyi el 7 de juny heretarà, i ambdós programes el tracten amb una lleugeresa que hauria de ser alarmant.

La temptació, en debats com el d’aquesta setmana, és classificar els plans segons quin n’ofereix més estabilitat per a la inversió privada. És una pregunta vàlida, però incompleta. La inversió privada no es produeix en el buit: requereix un equilibri de poders, un poder judicial funcional i l’estat de dret. Sense aquest entorn institucional, el tipus d’inversió que s’atreu no és el que transforma una economia: és una inversió de recerca de rendes, que extreu en lloc de construir. I en aquest sentit, ambdós plans tenen problemes greus.

En el cas de Fuerza Popular, el problema més evident no rau en el que diu el programa, sinó en qui el recolza. El Congrés que acompanyaria aquest govern és el mateix que, segons dades del pla rival, va promoure més de mil projectes de llei amb un cost fiscal estimat de 27.000 milions de soles anuals en exempcions fiscals per a grans interessos econòmics. La càrrega fiscal va passar del 17,5 % al 14,6 % del PIB en menys de quatre anys. Cada punt percentual perdut equival a més de deu mil milions de soles menys per a escoles, centres de salut i carreteres. Davant d’aquest historial, la promesa d’una reforma fiscal que simplifiqu i formalitzi el sistema sona a una ambició descontrolada.

En el cas de Juntos por el Perú, el risc més greu és la incertesa jurídica. El seu programa parla de revisar el sistema de concessions mineres, prioritzar les concessions futures per a les empreses que acceptin condicions de transferència de tecnologia, establir un fons sobirà de riquesa amb els ingressos miners i imposar una moratòria a l’Amazònia. Aquestes són propostes que, en conjunt, afecten la seguretat jurídica dels contractes existents i podrien desencadenar un arbitratge internacional. El Perú té un avantatge comparatiu en la mineria —això no és ideologia, és geografia— i el repte no és negar aquest avantatge, sinó aprofitar-lo per finançar el capital humà i les infraestructures que impulsaran una dinàmica econòmica més diversificada. Dir que ja no exportarem roques és un eslògan, no una política.

La industrialització que proposa JP és estructuralment sòlida com a objectiu a llarg termini. El problema és que construir refineries, parcs industrials i cadenes de valor metal·lúrgiques requereix dècades d’inversió sostinguda i el tipus de seguretat jurídica que el mateix programa posa en perill amb les seves altres propostes. No hi ha cap contradicció més costosa que aquesta.

Un tema que mereix una atenció particular és la proposta de Fuerza Popular de canviar la governança de la SUNAT mitjançant un consell d’administració. Els qui recorden els episodis relacionats amb el RUC a finals de la dècada de 1990 saben que qualsevol canvi institucional en l’administració tributària que no tingui garanties explícites contra la ingerència política pot convertir-se en una eina per exercir pressió sobre els contribuents. La SUNAT sí que necessita una reforma, sí, però una reforma que enforteixi la seva autonomia tècnica, no pas una que l’exposi a noves formes de captura.

En definitiva, la qüestió que queda sense resposta després de llegir ambdós manifestos no és quina de les dues és més promercat o més proestat. És una pregunta més incòmoda: quina de les dues és més probable que governi amb prou coherència institucional perquè les seves promeses —siguin les que siguin— es converteixin en polítiques reals i no en mer soroll? Cap dels dos manifestos respon a aquesta pregunta. I en un país que porta anys governant en mode de crisi, aquesta omissió és, potser, el risc més gran de tots.

Vegeu l’article original a Jugo.pe.