Al Congrés dels Diputats el govern de Pedro Sánchez amb la seva ministra de Sanitat, Mònica Garcia, al capdavant, han preparat un Projecte de Llei de Gestió Pública i Integritat del Sistema Nacional de Salut (SNS). És el primer cop que es planteja seriosament un canvi d’aquest nivell en el model sanitari espanyol, que pateix encara les conseqüències de la Llei 15/1997. Però aquest canvi que s’anuncia només se centra en una part del problema: el model sanitari de València, en el seu moment, i actualment el de Madrid, el model que beneficia descaradament Ribera Salud i Quirón. Des de la Moncloa s’intenta tallar les ales d’Isabel Díaz Ayuso i torpedinar qualsevol projecte de privatització que impulsi aquesta comunitat autònoma. Sí, és una llei clarament preparada per a fastiguejar el govern popular madrileny. Ja ens va bé que ho faci. El problema és que es queda aquí i no avança més enllà.

Tot i que la mercantilització del dret a la salut i de privatització dels serveis sanitaris és estesa arreu, els mecanismes concrets són diferents, i això és el que passa aquí, a Catalunya. Ens trobem en un model de concertació, on els convenis estan caducats i no es poden prorrogar de cap manera segons la normativa europea. La situació provocada per la manca de cobertura jurídica és molt greu i així ho veu també algú que no destaca pel seu tarannà d’esquerres com és el mateix Cercle de Salut. Des de fa mesos la Sindicatura de Comptes ens adverteix que tot el sistema de contractes programat està viciat. Per això entenem que ha arribat el moment d’obrir un debat sincer sobre el caràcter públic del servei nacional de Salut i com podem mantenir-lo, en un context general de lluita pel manteniment dels serveis públics, com a instrument que permeti garantir el dret a la salut de totes les persones. A Catalunya ara és el moment de parlar-ne, de poder traspassar al conjunt de la societat el debat i poder decidir honestament.

És inevitable reconèixer que el nostre servei nacional de salut es troba molt tensionat. D’una banda, les treballadores i els treballadors, que pateixen condicions laborals que haurien de ser millorades per a evitar un born out i propiciar més conciliació familiar. De l’altre unes llistes d’espera devastadores que aboquen a part de la ciutadania a una doble assegurança privada que en qüestió de temps es trobarà en igual situació. Tothom parla de la manca de professionals i això esdevé una constant a tota Europa occidental. Alhora, tractem desesperadament d’atraure professionals d’altres països, descapitalitzant el seu capital humà i condemnant a la precarietat els seus sistemes de salut. No oblidem el finançament: encara que s’aprovin pressupostos, cada any hi ha un important dèficit  i la quantitat que realment  s’inverteix es força  menor  que la prevista.

No vull parlar de prestació de serveis, vull parlar de serveis públics, de garantir drets. No volem parlar de clients ni de pacients o  de malalts, volem parlar de persones.

Algú va fer les coses molt bé fa molts anys, quan el servei nacional de salut es va basar en una xarxa de centres d’atenció primària estesos arreu del territori. És un model únic i difícilment millorable com a plantejament. N’estem orgullosos, ja que a més, molts centres de salut són conseqüència de la lluita veïnal.

Hem de ser realistes. El joc de majories al Parlament de Catalunya és el que és. Encara que aconseguissin recollir més de 50.000 signatures i que almenys 50.000 fossin validades positivament, si la ILP entrés a votació al Ple del Parlament, molt difícilment tiraria endavant. Això sí, obligaria els representants de les forces polítiques a pronunciar-se sobre la qüestió, i posaríem llum i taquígrafs a un debat important. Ja seria un èxit.Hi ha un factor final amagat en aquesta ILP. Ja amb només la recollida de signatures  s’inicia un nou procés mobilitzador, que podria permetre aglutinar tots els esforços locals i territorials. És també un procés d’autoorganització pròpia, ja que és un repte per a les entitats i els col·lectius la recollida de signatures per tot el territori. És un anar més enllà de la reivindicació concreta i local i ajudar a forjar entre totes una alternativa.

Tenim raó: hi ha prou motius per a tirar endavant aquesta ILP.
La qüestió és, i  tu que penses fer?