Vaig llegir amb preocupació un article d’opinió recent publicat a *El Mercurio* que, basant-se en arguments de científics socials especialitzats en genètica i evolució, concloïa que les idees progressistes destinades a reduir les desigualtats serien contràries al progrés.

No és la primera vegada que s’han fet intents d’explicar la política a través de la biologia. Tampoc no és la primera vegada que una forma particular d’organització social s’ha presentat com una conseqüència inevitable de la nostra naturalesa.

La història demostra que és un camí perillós.

Des de Darwin fins a la recerca contemporània en neurociència i biologia evolutiva, les proves demostren que la cooperació ha estat un avantatge adaptatiu fonamental per a la nostra espècie. La confiança, l’empatia, la solidaritat i la capacitat d’actuar col·lectivament expliquen gran part del nostre èxit evolutiu. La supervivència i el progrés humans no es poden entendre sense ells.

No obstant això, la temptació d’utilitzar arguments biològics per justificar certes posicions polítiques ressorgeix de tant en tant. La lògica sembla senzilla: si un comportament té una base genètica, llavors ha de ser natural, inevitable i legítim.

Però el fet que alguna cosa existeixi en la nostra naturalesa no significa que hagi de convertir-se en una norma per organitzar la societat. Els éssers humans també són capaços de violència, agressivitat, egoisme i dominació. Ningú no proposaria convertir aquests comportaments en principis polítics simplement perquè existeixen.

La civilització avança precisament quan som capaços de construir institucions, lleis i acords que ens permeten viure millor del que dictarien els nostres impulsos més bàsics. La democràcia, els drets humans, la igualtat davant la llei i l’estat de dret són expressions d’aquest esforç col·lectiu.

La filòsofa Hannah Arendt va advertir que una de les característiques definidores del totalitarisme és la transformació de les suposades lleis de la natura en lleis polítiques. Quan una característica biològica arriba a definir qui té més drets, qui es mereix més oportunitats o quin projecte polític és legítim, deixem l’àmbit de la democràcia i entrem en el de les ideologies que busquen governar en nom d’una veritat superior.

La història està plena de tragèdies construïdes sobre aquesta lògica. El colonialisme europeu es va justificar apel·lant a suposades diferències racials. Moviments supremacistes blancs continuen afirmant la superioritat genètica d’algunes persones sobre d’altres. El nazisme va portar aquesta lògica a la seva conclusió definitiva convertint una ficció biològica en política d’estat, la qual cosa va provocar un dels genocidis més grans de la història.

És clar que avui ningú no defensa aquestes barbaritats. Però les idees no sempre reapareixen amb les mateixes cares o les mateixes paraules. Comencen establint suposicions aparentment raonables: que certes desigualtats són naturals, inevitables o fins i tot beneficioses.

Les diferències entre progressistes, liberals, conservadors i socialdemòcrates s’han de debatre en l’àmbit de les idees, els valors, les proves i els resultats. No en l’ADN.

La democràcia es fonamenta precisament en la convicció que cap persona, grup social o moviment polític posseeix una superioritat biològica que els atorgui més drets que als altres. Oblidar aquesta lliçó és caure, un cop més, en la vella trampa de la genètica.