Sant Petersburg, octubre de 1917. Un atrafegat Lenin redacta amb presses el comunicat que llençarà el Comitè Revolucionari per exigir tot el poder per als soviets. Un cop acabat, el Comitè Revolucionari l’escampa arreu de la ciutat, però, clar, a base de pamflets, ja que en aquella època ni xarxes, ni televisió en prime time. El comunicat arriba a tots els regiments aquarterats, i a totes les fàbriques. Els bolxevics anaven a entrar a l’història per la porta gran.

Però, imagineu que Trotski no mobilitza la Guàrdia Roja, o potser millor, que només és un esbòs en un paper. Que els regiments revolucionaris no ocupen els ponts sobre el Neva i, encara més, no envolten el Palau d’Hivern. El creuer Aurora no llençaria mai aquella canonada històrica cap al Palau d’Hivern. Eisenstein no rodaria mai “Octubre”. Lenin, Trotski, el Comitè revolucionari, els soviets i tot el partit bolxevic… a la paperera de la història.

L’independentisme català ocupa 74 escons dels 135 del Parlament de Catalunya, amb gairebé 1.200.000 vots. L’independentisme ha aconseguit formar govern i, de fet, ja ho feia abans dels dies del procés, i també després de l’aplicació de l’art.155 de la CE. I no només un cop sinó després de dues eleccions.  La resta de forces polítiques, ni abans ni després, han assolit una mínima possibilitat de formar govern amb els diferents resultats electorals. El bloc independentista es manté, doncs, constant, malgrat els embats de la judicatura espanyola, el pas del temps i l’evident desunió interna.

Si bé, des de fa anys, l’11 de setembre permet visibilitzar una de les més grans i espectaculars mobilitzacions ciutadanes en l’àmbit europeu, impulsades des de moviments com l’ANC i Òmnium, és el moment on, de manera més cruel i barroera, les mateixes divergències internes són trending topic a les xarxes amb paraules com traïdor o botifler. El govern es divideix a l’hora de participar en la manifestació, l’ANC reclama independència o eleccions i amenaça amb una llista cívica, Junts hi va, però no vol trencar el govern de la Generalitat, Laura Borràs és una aprenent inofensiva d’Isabel Díaz Ayuso i Puigdemont pontifica i llença anatemes des de l’estranger a l’espera del seu retorn a Catalunya. Podria semblar un simple fraccionament personalista, però per sota hi ha una divisió estratègica basada en la resposta a les preguntes: es pot implementar la DUI? Es donen les circumstàncies per proclamar la independència?  Uns afirmen que sí, tot i que, a primer cop d’ull, no hi ha pas gaires diferències pel que fa a l’acumulació de forces de l’independentisme ara fa cinc anys, si aquesta era la causa  per  no fer-ho el 2017.

Però, per què els polítics del 2017 no van implementar la República? Per què tot el bloc independentista va assumir unes eleccions al Parlament de Catalunya a la que es van presentar sense una llista de país o cívica, tot just després de l’aplicació d’un article 155?

Entre  setembre i octubre del 2017 a Catalunya vam muntar en una muntanya russa i, en determinats dies, es respiraven aires de revolució on tot era possible. Però els polítics independentistes no van fer res. Una jornada de nervis al Parlament va acabar amb una declaració d’independència que  realment no es va fer efectiva. Ni una baixada de bandera espanyola. Ni treure els retrats del Rei Felip VI de les dependències oficials. Per què?

Una primera explicació és estratègica. Esperaven que el xoc de trens es resolgués amb una obertura de negociacions seriosa, no una taula de diàleg. Però el Govern de Rajoy va respondre dins els marges constitucionals amb un 155  al que, efectivament, no es va oposar realment ningú i, que temps després, donaria pas a unes eleccions  amb totes les forces independentistes, això sí cadascuna pel seu compte.

Qui mes qui menys havia parlat de les famoses estructures d’estat, de la seva creació. Però la realitat és que ja existien. El dilema real era si aquestes estructures, els Mossos d’esquadra, els quadres funcionarials de la Generalitat en general,  obeirien les instruccions donades des del Govern de la Generalitat, en el cas que les haguessin donat. That is the question. I tot sembla indicar que no les haguessin obeït.

Per què no les haurien obeït? Segurament, la majoria dels quadres de l’administració de la Generalitat són afins a l’independentisme, no tant en el cas dels Mossos d’Esquadra, però ben segur que en cas d’haver-se donat les ordres adients, com a mínim s’hagués posat  els comandaments sota una espasa de Dàmocles real  i,   segur, que s’haguessin generat conflictes dins de cada comissaria, per exemple.

Avui dia l’independentisme màgic o processista no ha desaparegut pas i continua conformant  el caràcter de l’independentisme català, on part de la societat catalana exigeix als polítics allò que ells mateixos no estan disposats a fer: un salt al buit.  Part de la classe política ha patit una forta repressió, però sembla que tal fet no té cap valor a ulls d’uns quants.

Què passarà a partir d’ara? Si l’ANC acaba constituint una llista cívica, com pretén, acabarà introduint un nou agent electoral que l’únic que farà, a menys que incorpori als altres partits, serà dividir el resulta electoral, ja que l’independentisme sí que té un sostre sociològic electoral. És a dir, el mateix es repartirà entre més,   i segurament permetrà situar clarament com a primera força política al PSC, que fins i tot podria tenir possibilitats de formar govern,  perquè l’efecte de la Llei D’Hondt pot ser molt pervers.

Alerta!: hem parlat de l’independentisme màgic, però també cal parlar de l’unionisme sord.