El passat dia 3, vam conversar amb el diputat espanyol d’“En Comú Podem” sobre la invasió d’Ucraïna, com hem arribat a aquesta situació i què podem fer per donar una oportunitat a la pau. Compartim el vídeo de l’entrevista completa, i una síntesi de les seves principals declaracions.

Cal demanar la fi de les hostilitats

“La gent està molt impactada per la invasió, molt pocs l’esperaven”, però “encara que Putin apareix com a culpable, això és el producte de l’agressió i l’arrogància contínua del bloc occidental, dels Estats Units, de l’OTAN i finalment de la mateixa Unió Europea, pel que fa a les necessitats de seguretat que Rússia plantejava des de fa temps”.

“Res d’això justifica aquesta decisió de Putin que vulnera el dret internacional i està deixant amb l’ànim en suspens a tota la població d’Ucraïna, i genera una situació internacional de condemna de manera pràcticament unànime de molts països de les Nacions Unides”.

“És una situació molt delicada en la qual no sabem què pot passar demà, ni quina és la informació en què podem confiar, tant per part de Rússia com per part de molts mitjans de comunicació occidentals”.

Pissarello coincideix amb el secretari de les Nacions Unides, que és imprescindible insistir en l’alto el foc, en “què es reactivin les vies diplomàtiques i que es doni alguna sortida humanitària, d’assistència material i sanitària a aquests milers de persones que estan fugint d’aquests escenaris bèl·lics i cerquen refugi en altres països”.

“Que la pau continuï sent l’única solució, perquè òbviament la guerra no és el camí”.

Les responsabilitats

Reflexionant sobre els antecedents del conflicte, el diputat destaca el rol jugat per Gorvachov que “defensà una política molt valenta i incompresa en el seu temps”; l’incompliment dels Estats Units dels compromisos assumits en aquell moment i la seva contínua expansió militarista cap a les fronteres russes; el suport que va donar Putin a les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, a l’espera d’una contrapartida que mai va obtenir; el suport econòmic d’occident a les mobilitzacions de 2014 a Ucraïna, etc.

Una vegada reconegudes les diferents responsabilitats, Pissarello es pregunta per les sortides possibles i diu que “Ucraïna no pot ser una espècie de botí entre les grans potències”. Secunda, en canvi, la possibilitat d’“algun estatut de neutralitat com el que gaudeixen Àustria o Finlàndia”.

També destaca la contradicció entre els reclams de pau i l’augment de les despeses militars. “En un moment en el qual jo crec que hauríem d’estar parlant, per exemple, de per què les grans potències no signen d’una vegada el tractat per a l’eliminació de les armes nuclears, allò que s’està discutint en tots els parlaments és l’augment de la despesa en defensa”. Posa els exemples d’Alemanya i Espanya que han anunciat, respectivament, augments del 2 i el 5,8% de les seves despeses militars, i conclou: “Em sorprèn que, almenys, el debat sobre el desarmament nuclear no tingui una prioritat absoluta”.

El rol d’Europa i els recursos energètics

“Després de la caiguda del mur de Berlín, Europa podria haver garantit una política de seguretat comuna que no fos contra Rússia sinó amb Rússia inclosa. És a dir que no s’intentés utilitzar la UE com un ariet contra Rússia -la qual cosa, desgraciadament, van intentar els diversos governs dels Estats Units-. Ara hi ha una oportunitat per a això”.

“Una de les grans tragèdies d’aquesta actuació de Putin és que està donant-li aire a una estratègia militarista que estava molt qüestionada abans que es produeixi aquesta invasió. En canvi, el que s’està escoltant ara és l’extrema dreta demanar que es redobli la despesa militar i criminalitzar com a antipatriotes qualsevol persona que qüestioni la guerra”.

“D’altra banda, darrere de la guerra hi ha el tema del control dels recursos energètics. L’emergència climàtica és un fet, no obstant això, em sembla que no hi ha hagut mirada de futur ni suficient valentia per convertir la retòrica de la transició energètica, en una realitat”.

No soc ingenu, però tinc esperança

“El lògic seria avançar ràpidament cap a la descarbonització de l’economia, posar impostos, no sols a les grans empreses que contaminen, sinó posar un límit al gran lobby armamentístic. Però, de fet, s’està anant en la direcció contrària”.

“Em sembla que l’única forma en què això no ocorri, és si el carrer i la ciutadania organitzada parlen”, diu. “Em genera esperança quan veig aquestes manifestacions, que a Rússia enfronten les prohibicions del govern i es manifesten contra la guerra; quan veig centenars de persones bloquejant pacíficament carreteres a Ucraïna; quan, a Barcelona, vam tenir ahir una primera manifestació forta contra totes les guerres, recordant que avui és Ucraïna, però també és Iemen, és Palestina, i que la responsabilitat d’aquestes guerres que s’estan produint, no és solament de Putin sinó també de l’OTAN i del bloc occidental”.

“No soc ingenu, sé que amb això no hi ha prou, però em sembla que la reconfiguració d’un model de seguretat ha de tenir aquests elements i sobretot, no incorre en la doble moral”.

Debats impensables i mobilització

“El conflicte amb Rússia està plantejant alguns debats que semblaven impensables fins fa un temps. Per exemple: si es deixa d’importar el gas rus i tindrem problemes amb els preus del gas, potser és el moment d’establir controls de preus o tenir empreses públiques que puguin intervenir en determinats sectors de l’economia”.

“La situació en què ens trobem qüestiona el paradigma neoliberal d’austeritat que existeix en els últims temps, però el perill és que això s’utilitzi perquè els països augmentin les seves despeses de defensa i recursos bàsics que estaven destinats a sanitat, a habitatge, a garantir els subministraments, s’utilitzin per reforçar l’aparell militar i els grans lobbistes que hi ha darrere”.

“Crec que és fonamental que la societat civil es mobilitzi per a condicionar els seus governs i fer-los saber que no qualsevol via és acceptable”.

“Jo crec que, increïblement, Putin està rebent part d’aquesta pressió. A Rússia el 80% de la gent no vol aquesta guerra, no entenen aquesta invasió contra una gent que són els seus cosins germans. Putin té un problema amb això, però també ho tindran l’OTAN i el bloc occidental si, ara, volen fer-nos creure que la resposta és armar-nos tots fins a les dents i que hi hagi una escalada militar que tots intuïm que solament pot portar desastres”.

Les negociacions i els pobles organitzats

“De moment la Xina està actuant com una potència mesurada que, de manera molt intel·ligent, està mesurant què significaria posar en marxa una escalada militar i està sent molt prudent”.

“Ha d’haver-hi algú dels Estats Units, de Rússia, de la Xina parlant entre si i reconeixent que una sortida d’escalada militar és el pitjor per al planeta però també per a ells i els seus propis interessos. Desgraciadament, no veig en aquest moment grans dirigents per a això”.

“Sense ser ingenu, jo sempre ho xifro tot en allò que els mateixos pobles organitzats puguin dir. Si a Europa hi hagués un moviment social constituent per una Europa alternativa -quelcom que anem demanant ja fa molt temps-, un moviment des de baix, no un moviment pensat per intel·lectuals, per 4 o 5 polítics, sinó un moviment popular, sindical, estudiantil, ecologista, feminista, amb societat civil implicada, tindríem una altra situació diferent”.

El NO a totes les guerres

“Quin ha estat l’acte d’identitat europea més nítid, després de l’inici del procés d’integració? Per a mi no es va veure res semblant a les mobilitzacions contra la guerra del 2003, que van generar una espècie d’opinió pública europea compartida. En totes les ciutats d’Europa hi havia mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq. Van ser milions. Va ser el més semblant a un poble europeu organitzat entorn d’una causa comuna, als carrers”.

“Quan un s’enfronta a totes les guerres i tira d’aquest fil, surten els grans temes: els conflictes per recursos que produeixen la guerra; la concentració de capitals; la concentració empresarial que condueix a la guerra; els lobbies que impulsen la guerra… En la crítica a la guerra apareix com contracara, necessàriament, la democratització econòmica, la democratització energètica, la desmilitarització… per a un altre projecte de convivència en pau”.

“Jo espero que d’aquest moviment contra les guerres (en plural) pugui sortir una cosa així. Ja veurem. No és senzill ni és quelcom que està fet, però jo crec que és allò que, en aquest moment, més sentit té, que és l’única causa veritable per la qual té sentit apostar, per posar dempeus tota Europa -i si fos possible en el món sencer- un moviment contra les guerres, en defensa de la pau i en defensa d’un ordre internacional que només pot ser sostenible en la mesura que no sigui imperial. No un ordre internacional marcat per l’existència de grans imperis, i sobretot d’imperis desbocats com Rússia i els Estats Units, dos imperis descavalcats que són molt perillosos precisament per això”.

“Un ordre internacional pacífic, sostenible, cooperatiu, solament pot plantejar-se en aquests termes, com un ordre no imperialista, contra els imperialismes de tot signe”.