Vicente Merlo (València, 10 de març de 1955) és doctor en filosofia. Ha escrit més de quinze llibres, entre ells “La crida de la Nova Era”,”Meditar en l’Hinduisme i el Budisme”, “Filosofia, Què és això?”, “Espiritualitat trans-religiosa”, “Meditar és descansar en l’Ésser”, etc. És soci cofundador de la Societat Espanyola d’Estudis Índics i Orientals, així com de l’Associació Transpersonal Espanyola. Ha viscut diversos anys a l’Índia, en el Ashram de Sri Aurobindo. Actualment és president de l’Associació Akasha a Barcelona, on ens donem cita per a l’entrevista. Ens rep descalç i de seguida ens fa passar a la sala amplia i acollidora on es reuneixen per a meditar tots els dijous. Vicente Merlo desprèn senzillesa i vitalitat, es respira al seu costat saviesa profunda.

2020 va ser un any veritablement difícil, semblava necessari parar la maquinària.

Necessari no estic segur, però que a partir del succeït puguem aprofitar per a crear alguna cosa millor com succeeix en els moments de dificultat, jo almenys estic convençut o almenys així ho desitjo.

Un temps per a aprofitar-lo, llavors.

Sí, ens obliga a replantejar-nos moltes coses, individual i col·lectivament, socialment, políticament, ecològicament, psicològicament… en tots els aspectes.

Les velles estructures s’enfonsen, però també internament s’enfonsen velles creences que ens impedien avançar.

Clar, és que l’extern és un reflex de l’intern. Astrològicament, ara que està tan de moda parlar d’astrologia, aquesta conjunció de Plutó, Saturn i Júpiter en Capricorn que va haver-hi, està parlant que aquestes estructures rígides, afecten tant al psicològic intern com al polític extern, la crisi és general en tots els aspectes.

És temps d’anar cap a dintre, temps de preguntar-se…

Sí, crec que una de les lliçons seria aquesta, detenir el ritme vertiginós i absurd que portàvem, amb el tren a tota velocitat sense saber on anàvem i plantejar-nos el sentit de la vida, tant individual com col·lectivament.

A través dels mitjans de comunicació es culpabilitza a la població dels contagis i els veïns es converteixen en policies dels seus propis veïns…

Bé, és la pregunta, si pandèmia, o “plandemia”, si hi ha un pla organitzat amb finalitats més aviat fosques, amb interessos inconfessables però potser ja a la vista de tots. I la veritat crec que hi ha molts arguments per a defensar que no és una cosa espontània sinó que hi ha una planificació egoista i interessada darrere d’això.

Des del teu punt de vista és així?

És així, però sense tenir ja cap certesa, aquest procés de la pandèmia ha fet demolir totes les seguretats que teníem quant a la informació. Fins i tot entre els experts no es posen d’acord, respecte de si està el virus seqüenciat, purificat i aïllat, respecte a la validesa de les PCR, respecte al sentit de les màscares, respecte a les conseqüències en la naturalesa de la vacuna, veus a grans experts en completa contradicció. El que s’até a la versió oficialista està molt content i sembla que tot és clar, i per descomptat que les màscares són necessàries, i per descomptat que la vacuna ve a salvar-nos. I els qui estan només en el punt de vista de la teoria de la conspiració, en sentit estricte, veuen el maligne del pla per a esclavitzar i destruir a mitja humanitat.

És difícil veure on està la veritat.

Sí, és difícil discriminar on està la veritat. Hi ha una crisi important. Però clar, un ha de prendre partit. I encara que sigui opinió i no certesa, jo m’inclino a la teoria que hi ha un pla organitzat en contra de bona part de la humanitat, amb interessos de tota mena, no sols econòmics i polítics, sinó també per a mantenir un cert control, un cert domini que ha existit sempre al llarg de la humanitat.

En el teu llibre “Llavors d’Esperança” publicat recentment parles de la gran pregunta: I ara què?

Ara al mateix temps que veiem com s’enfonsa el vell món, ens toca començar a construir el nou món amb nous valors, amb una nova consciència, amb una nova sensibilitat. I si posem tot això en el context còsmic, per dir-ho d’alguna manera, veurem que no és una cosa que se’ns ocorri a nosaltres els humans, sinó que hi ha uns cicles i en aquests moments que estem vivint ens parlaria de la necessitat d’acabar un cicle i començar un nou, d’acabar un món ja vell, caduc i començar un nou tipus d’experiència interior, del descobriment del fons del nostre ésser, de relacions interpersonals, de relacions polítiques, d’absolutament tot.

Diversos cicles astrològics importants ens estan parlant també d’aquest moment.

Sí, no solament del cicle astrològic del canvi de l’era de peixos a l’era d’aquari, que són uns 2160 anys, i així és, de fet aquesta conjunció que vam celebrar just en el solstici d’hivern, amb Júpiter i Saturn entrant en aquari, ens parlava d’això. Però a més d’aquest cicle, estem acabant un cicle de ni més ni menys que 25.920 anys.

Tant que es parla de la Nova Era…

Els maies tenien molta raó amb assenyalar el 21 de desembre de 2012, com la fi, no del món com s’ha superficialment dit, sinó la fi d’un cicle de gairebé 26.000 anys i el començament d’un altre cicle. I una mica lúdicament m’agrada dir que hem entrat a l’any 9 de la nova era. Hi ha els qui esperen que la Nova Era sigui una explosió solar que manifesti que tot ha canviat; no, és un procés lent, molt lent, on veiem que les coses van canviant.

Et refereixes a l’Any Platònic?

Sí, és l’Any Platònic, l’Any Sideral, el temps que triga tot el nostre Sistema Solar a donar la volta al centre de la galàxia en la qual ens trobem, que és el que els maies denominaven “HunabKu”, és com el centre de consciència, de saviesa, d’amor, d’energia, que irradia una nova freqüència vibratòria que sería el que està en el fons transformant el planeta.

Estem en un moment molt important llavors…

Estaríem en un dels moments crucials de la humanitat. Estaríem parlant d’una evolució de la consciència, i en aquest sentit convé veure que estem fent un pas cap endavant amb la metàfora tan utilitzada que abans del naixement vénen els dolors del part, llavors, estem en els dolors del part, a punt que aparegui un nou ser, una nova humanitat.

Lentament l’evolució de l’ésser humà ha anat avançant.

El que estem vivint és una experiència pròxima a la mort, que significa una experiència d’Iniciació Espiritual. I per tant el que estem vivint no és només una experiència pròxima a la mort col·lectiva, sinó una Iniciació Espiritual col·lectiva, una iniciació de la qual s’ha parlat durant tota la història de la humanitat, Iniciació que suposa una crisi de creixement, de desenvolupament.

L’ésser humà prehistòric, que en lloc de fugir es va enfrontar per primera vegada al foc, va ser un pas transcendental per a la nostra evolució. Semblés que de nou estem en un altre moment de gran significat. Quina seria la gran por que l’ésser humà ha d’enfrontar avui?

Jo diria que la por fonamental és la por a la mort. Com dèiem, es tracta d’una espècie d’Experiència pròxima a la mort” i una de les característiques més destacades d’aquestes experiències és que la gent descobreix que la mort és un fantasma, que no existeix, que quan la seva consciència, el seu Ésser central, surt del cos físic, veu al seu cos com un vehicle que està utilitzant, però que alguna cosa en ell no mor.

Superar la por a la mort…

Si, el convenciment amb el qual tornen la immensa majoria dels qui han tingut una “Experiència pròxima a la mort” sobre la seva immortalitat és una constant en un noranta i tants per cent. Per tant aquesta por a la mort, que si ens parem a pensar, ens condiciona absolutament per a tot, seria potser un dels reptes actuals. I descobrir que en el fons del nostre Ésser hi ha una cosa en la qual la mort “no pot clavar la seva dent”.

Descobrir que som éssers immortals…

Respecte al descobriment del foc, simbòlicament, en algunes interpretacions, està el mite de Prometeu robant el foc als déus. Això podria simbolitzar el començament de la humanitat, el foc és l’espurna divina que per primera vegada descendeix en els humans encara animals, i a partir d’aquí començaria l’evolució humana, tant amb el foc físic com simbòlicament amb el foc espiritual que descendiria en aquest moment… i aquest sería la baula perduda.

Mai s’ha pogut explicar aquest salt evolutiu de la consciència.

Hi ha un descens d’un foc sagrat que fa que l’ésser humà faci aquest salt evolutiu. En algunes concepcions es diu que és el principi mental el que descendeix, jo prefereixo parlar de l’espurna del foc diví, però en qualsevol cas, la qual cosa permetria que aquells animals que la naturalesa havia estat creant durant molt de temps com a receptacles per a poder rebre el descens d’aquest foc, en descendir, sorgís l’autoconsciència i aquí tindríem l’origen de la humanitat.

Estaríem despertant avui a l’espiritual, al sagrat en l’ésser humà?

En la tradició hindú, Sri Aurobindo, de qui saps sóc admirador, parlava del sorgiment d’una nova Espècie. Podria interpretar-se també a aquesta llum, aquell foc prometeic representant el sorgiment de la ment, per tant de l’ésser humà. Ara el descens de la consciència supra-mental suposaria l’aparició d’un ser més que humà, per tant un despertar a la nostra naturalesa veritablement espiritual, més enllà del mental i de la raó.

Espiritualitat i religiositat són dos conceptes diferents.

Si, justament parlo d’això en el meu llibre “Espiritualitat Trans-religiosa”. Crec que ens toca viure un moment en el qual les religions institucionalitzades poden seguir més o menys amb el seu ritme, però es diría que comencen a no representar, com algunes estadístiques indiquen, a la majoria de la humanitat. Jo diria que, tant les religions tradicionals, històriques, institucionalitzades, com el materialisme dominant en el segle XIX i XX estan començant a ser residuals. I el que sorgeix és una nova espiritualitat, una nova manera de viure l’ésser humà la realitat, que està més enllà del religiós.

Espiritualitat Trans-religiosa…

Si, a mi m’agrada dir transreligiosa en el sentit que no s’identifica amb cap de les religions, però al mateix temps les respecta, les estima, tracta de conèixer-les, i per això assumeix el positiu, el bo que hi ha hagut en el nucli místic i esotèric de totes les religions.

Una espiritualitat fora de dogmes que faciliti el descobriment del diví en un.

Si, aquesta seria la clau, descobrir a través de la meditació (recordem el títol del llibre, “Meditar és Descansar en el Ser”), descobrir que ens hem estat identificant amb el nostre cos, amb la nostra ment, amb el nostre ego, com a constructe mental, i el que hem de descobrir és que som una cosa que està molt més allà, i és molt més brillant i gloriós, que el nostre cos i la nostra ment, per meravelloses que siguin aquestes dues eines també.

Aquest contacte amb el Profund, no pot conviure amb la por, el temor i la desesperança.

Clar, és el contrari, aquesta espurna, el nostre Ésser central, és el contrari de la por, perquè la seva pròpia naturalesa és el que en termes hindús diríem “Sat-Chit-Ananda”, ser pur, consciència pura i goig pur, pau i immortalitat. Per tant, on està la por? Por a què? En tot cas una certa prudència, un cert respecte, perquè el dolor seguirà, el sofriment emocional seguirà, però ja sense identificar-nos tan totalment com ara ho fem amb això.

Com allunyar-nos de la por i obrir-nos a l’esperança?

La por és una reacció emocional, per tant mentre estem tan identificats amb l’emocional, mil situacions diferents ens provocaran por. Si podem anar a aquest nucli, a aquest centre del nostre Ésser, no hi ha por possible. L’esperança, tal com deia Raimon Panikkar, no és del futur sinó del present. En l’esperança sempre estem esperant una mica millor per al futur, però és que en descobrir el que no és ni passat ni futur, sinó present etern, aquí ja ni tan sols fa falta l’esperança, hi ha simplement pau, goig, no identificant-nos amb les reaccions emocionals.

En el teu llibre “Meditar és descansar en el Ser” parles de com arribar a aquest estat.

Respecte a la meditació, enfront de la impressió que sempre es dóna de complexitat i de tècniques que cal realitzar, es tractaria, més aviat, de la màxima simplicitat. L’essència de la meditació no seria un fer més, una activitat més, sinó deixar de fer, un descansar en l’ésser: descansar el cos, descansar les emocions i descansar la ment. I llavors pot revelar-se, pot transparentar-se aquesta espurna, aquest foc, aquest ésser diví que som en el fons, des de sempre i per sempre.

Has escrit més de quinze llibres, algun al qual li tinguis especial afecte?

A “Els ensenyaments de Sri Aurobindo” li tinc especial afecte, en part pels dos anys passats en el seu Ashram a l’Índia i perquè va ser la meva tesi doctoral en Filosofia. També el llibre “Saviesa i Gratitud” perquè em sembla que ofereix una visió de conjunt més àmplia en les diferents formes de la saviesa i ofereix també un cant a la gratitud com a experiència fonamental.

Ets president de l’Associació Akasha on feu meditació cada setmana.

Akasha neix com a grup que descobreix la meditació. Va ser a casa Àsia on jo donava uns cursos de meditació, allí va néixer el llibre “Meditar en l’hinduisme i el budisme” i alguns dels quals van assistir em van proposar continuar reunint-nos en una casa particular. I vam estar diversos anys, fins que a poc a poc el grup va anar sentint que li venia de gust compartir l’experiència amb els altres. Actualment hi ha persones dedicades a la psicoteràpia, a l’art, a l’astrologia, hi ha diferents sensibilitats, totes en sintonia amb la vibració de Akasha.

Està obert a tothom?

Si, l’eix central són les meditacions dels dijous de 19h a 20h, obertes a qui vulgui participar. Hi ha una atracció per afinitat i qui se sent bé, continua venint. I també sovint hi ha tallers, conferències i presentacions de llibres. Es pot visitar la web per a informar-se de les activitats que es realitzen: www.espaiakasha.org

Lluny de mirades apocalíptiques, el futur és nostre. I l’Alegria necessària.

Molt important, l’alegria és una característica del sagrat. L’essència de l’alegria seria aquest goig, aquest “Ananda” que constitueix part de l’essència de la realitat i de nosaltres mateixos. Des de l’alegria sorgeix la creativitat i la possibilitat de construir una cosa nova.

Moltes gràcies Vicente, esperem que aquest 2021 sigui tot allò que en el profund del nostre cor desitgem tots.

Antonia Utrera

 

L’article original es pot trobat aquí