Moltes vegades durant la pandèmia Covid el tema de les possibles cures contra el virus sortia a la llum i generava controvèrsia. Per iniciativa de Mauro Rango, un italià apassionat per la medicina que viu a Rodrigues (República de Maurici), s’ha format un grup d’estudi que s’ha formalitzat durant uns dies a l’associació IppograteOrg. Parlem d’això amb alguns dels seus membres, Mauro, Maria, Adriana, Nicola i Massimo.

Mauro, podeu resumir que va passar?

MAURO Visc a la República de Maurici. L’illa on visc és Rodrigues, a 600 km a l’est de Maurici, l’últim punt de l’Àfrica a l’oceà Índic. Sempre m’ha encantat la medicina, tot i que no sóc metge. Quan va esclatar l’epidèmia de la Covid-19, vaig començar a investigar possibles teràpies amb amics metges, que em duien sempre a la combinació d’azitromicina i hidroxicloroquina.

Quan el Coronavirus va arribar a Itàlia i les primeres persones van començar a morir, vaig trucar el meu amic pneumòleg, el doctor Alberto Palamidese, ara retirat, que em va confirmar (a principis de març) que l’òrgan objectiu del virus era el pulmó i els resultats eren de pneumònia intersticial similar a la del Mycoplasma Pneumoniae que, si no s’afrontava immediatament, conduïa a la mort del pacient. Em va dir que, en el seu dia, el tractament consistia en azitromicina, altes dosis de cortisona, heparina de baix pes molecular, fins a l’ús de plasma hiperimmune.

A la primera dècada de març vaig telefonar un amic metge estimat del departament de prevenció de L’Úmbria USL-2 que em va dir que estaven tractant a casa tots els pacients del territori amb els primers símptomes amb hidroxicloroquina 400 mg /dia x 7 dies i azitromicina 500 mg /dia x 6 dies. Excepte algunes hospitalitzacions rares, tots els casos s’havien resolt en una setmana. Morts zero (incloses les hospitalitzacions). Efectes secundaris zero.

Al mateix temps, em vaig assabentar que les autoritats sanitàries locals de Maurici s’estaven abastint d’hidroxicloroquina i azitromicina. Vaig preguntar a les autoritats i, quan va arribar l’epidèmia, el pla (que després seria anunciat pel primer ministre) era el següent: hidroxicloroquina, azitromicina, les mateixes dosis de l’Úmbria i, per als casos més greus, plasma hiperimmune.

La mateixa teràpia fou usada anteriorment a Corea del Sud, que va erradicar ràpidament l’epidèmia.

Així doncs vaig comprovar que totes les meves investigacions sempre conduïen al mateix punt.

Vaig començar a escriure llargs correus electrònics a diversos diaris explicant que la teràpia existia, mentre a la meva regió d’origen, el Vèneto, vells paisans i amics d’amics marxaven a l’hospital per morir, sense cap teràpia, només amb oxigen començaven. Després començà la massacre a la Llombardia. Vaig seguir escrivint sense que ningú m’escoltés.

El 17 de març, la circular de l’AIFA autoritza l’ús off label de la hidroxicloroquina però també alertà contra l’ús simultani amb azitromicina a causa de l’allargament de la corba QT i una possible aturada cardíaca per arrítmies greus. La circular de la federació de metges de família recomana l’ús d’hidroxicloroquina a casa, però pocs, sobretot al nord d’Itàlia, l’utilitzen combinada amb azitromicina. Mentre la situació del centre i el sud d’Itàlia era diferent. Fins i tot a molts grans hospitals, per exemple, penso en el Tor Vergata de Roma o en el Cutugno de Nàpols, l’azitromicina i la hidroxicloroquina s’utilitzaven en associació des de mitjans de març.

Finalment, a mitjans d’abril, també es va tenir en compte la teràpia amb azitromicina i hidroxicloroquina als hospitals de la Llombardia i el Vèneto, però això va ser sols anecdòtic, perquè molts van intentar, per consell de viròlegs, immunòlegs i epidemiòlegs, el tractament amb antivirals, que va tenir poc efecte.

Mentre, a Piacenza, el professor Cavanna  d’Atenció Primària  tractava a domicili amb hidroxicloroquina i azitromicina, sense morts i sense efectes secundaris.

I a Alemanya van aconseguir mantenir la taxa de mortalitat en el marge del 3% gràcies a un ampli ús de la hidroxicloroquina, l’azitromicina i el plasma hiperimmune generalitzat. Però en gran silenci, com bé saben fer-ho els alemanys.

Vaig patir molt en veure morir els meus compatriotes i la ira augmentava en trobar que la informació estava ocupada per metges de laboratori, experts de diversos tipus i estadistes, i no per metges clínics, especialment els pneumòlegs, que haurien estat capaços de tractar la patologia. Hi va haver confusió completa i ningú, en el nivell superior, es va preocupar d’establir regles terapèutiques a seguir tant en l’àmbit local com en l’hospitalari. Cada Regió, cada hospital, però també cada secció i cada metge de capçalera van seguir la seva pròpia política terapèutica.

Un altre motiu d’aquestes contradiccions i de la confusió regnant que va comportar conseqüències catastròfiques, crec que residia en el fet que una part de la comunitat mèdica va continuar seguint el conegut camí de validar la investigació científica que no podia arribar en tan poc temps, mantenint una d’esperar i amb l’esperança d’identificar un medicament validat a tots els nivells, mentre que una altra part de la comunitat mèdica, més acostumada a filtrar els resultats de la investigació a través de la lent de l’experiència clínica, personal o d’altres metges, projectaven reproduir experiències que havien tingut la validació del “resultat en el camp” en altres realitats, és a dir, teràpies que havien tingut el reconeixement experiencial d’haver curat pacients.

La intuïció clínica dels metges validada per resultats sorprenents sembla no trobar encara ressò en la comunitat científica mèdica actual. L’experiència clínica demostrada pels registres de curació de molts casos tractats sense efectes secundaris, sembla ser menys significativa que un estudi aleatori. Aquí vull recordar el recent treball retrospectiu del grup de Marsella que ha demostrat la validesa del protocol amb hidroxicloroquina i azitromicina en més de 3700 pacients amb Covid 19 (https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1477893920302817).

El 5 de maig rebo un missatge de WhatsApp d’un amic de Milà. M’explica una intervenció en l’emissió realitzada per Fazio d’un viròleg anomenat Burioni que intentava frenar la iniciativa d’alguns metges d’utilitzar plasma hiperimmune Un impuls enorme d’ira em va fer escriure el meu primer missatge de WhatsApp sobre el tema. Vaig enviar-lo a una quarantena d’amics amb el prec que l’enviessin als seus coneguts.

A partir d’aquell dia la meva vida va canviar.

Vaig rebre milers de missatges de WhatsApp i milers de correus. Entre les persones que van contactar amb mi també hi havia molts metges. Molts d’ells havien fet els mateixos intents que jo assenyalant que la cura ja existia. De seguida va néixer un grup format per metges d’hospital en servei i jubilats, metges locals i fins i tot personal d’infermeria amb l’objectiu d’informar sobre les possibilitats terapèutiques. Però també per milers de ciutadans amb professions diferents.

Qui forma part del grup ara mateix i què estàs fent?

El grup va néixer com una convergència de persones amb competències professionals i idees diverses que es van trobar preguntant-se què es podia fer per trobar una cura per a aquest coronavirus. El primer que volíem fer era reconstruir com van anar les coses en concret.

Bàsicament, ja des del mes de març, en els grans hospitals romans, napolitans, sards i sicilians, però certament també en altres realitats desconegudes per a nosaltres, es va utilitzar la teràpia amb la hidroxicloroquina i l’azitromicina com medicaments bàsics sempre presents. Aleshores els protocols diferien entre hospitals i entre departaments d’un mateix hospital (la qual cosa testimoniava l’absència completa d’una direcció). Uns van afegir vitamina C, cortisona, heparina, altres van afegir diversos antivirals i heparina i vitamina A, però el nucli bàsic seguia sent l’azitromicina i la hidroxicloroquina. En aquests hospitals, on els protocols incloïen els medicaments esmentats anteriorment, la mortalitat es va reduir substancialment als majors de 80 anys amb múltiples patologies. Al mateix temps, però, en els hospitals llombards i venecians, el nombre de morts era enormement superior, i es va arribar a la xifra rècord del 17% de mortalitat de la Regió de la Llombardia.

El meu vídeo de YouTube on es parlava de 30.000 vides humanes que es podria haver salvat es va eliminar després de 9.000 visualitzacions. YouTube va respondre a la nostra objecció de forma instantània amb un missatge aparentment automàtic, prèviament envasat, dient-nos que el contingut era inadequat.

Amb aquest grup de metges i en diàleg amb el coordinador d’un altre grup de metges locals que han utilitzat la hidroxicloroquina àmpliament amb els seus pacients, hem dut a terme diverses iniciatives, sense donar-hi massa publicitat, entre elles:

  • Vaig enviar personalment una carta, que van signar uns vuitanta metges italians, a The Lancet i també, pel seu coneixement, a l’OMS, on es desmuntava, amb l’ajuda d’una cardiòloga (la doctora Adriana Privitera), l’estudi publicat per The Lancet després que l’OMS retires la hidroxicloroquina dels assajos i l’AIFA suspengues el seu ús off label per a la Covid-19. A diferència de The Guardian i els 120 científics (https://zenodo.org/record/3862789#.XvikvV9xfIX) que van atacar l’estudi des del punt de vista metodològic, hem demostrat que les morts a les quals s’ha referit l’estudi es van produir per dos motius: 1. Inclusió de pacients amb la malaltia massa avançada, 2. Ús d’hidroxicloroquina en pacients cardíacs (isquèmica, descompensació i arrítmia) que no l’haurien d’haver pres. L’estudi va comptar aquestes morts com a causa directa dels efectes del fàrmac en qüestió i va concloure que la hidroxicloroquina era ineficaç i perillosa a causa d’un augment de la mortalitat i les arítmies. S’ha demostrat que aquestes conclusions no són fiables des del punt de vista mèdic i científic.

 

  • Vam escriure una carta al president Mattarella per explicar la posició absurda de l’AIFA i demanant-li que intervingués.

Ara ens comprometem a ajudar en els protocols d’alguns països sud-americans i estem entossudits en la cerca d’un equip de plasma per a Somàlia.

A més dels metges, hem involucrat milers de persones de la societat civil al voltant d’un projecte anomenat IppocrateOrg. La pàgina de Facebook( https://www.facebook.com/IppocrateOrg/) ja és activa, mentre que el lloc web www.ippocrateorg.org  ho estarà ben aviat.

Aquest projecte no té cap ambició política. Hem rebutjat intrusions de representants de diverses formacions polítiques, ajudes, sol·licituds de col·laboració amb associacions afiliades o vinculades a partits, totes les hem rebutjat amablement perquè naixem com una agrupació de ciutadans i professionals de la salut que tenen com a únic objectiu la defensa de la Salut de la Persona Humana. Tenim l’objectiu de desenvolupar un moviment que sàpiga donar veu a aquella part de la comunitat mèdica-científica que, en aquest tema del Coronavirus, no s’ha sentit representada per les institucions sanitàries. Al mateix temps, ens comprometrem a oposar-nos a tota aquella investigació o informació que tingui com a finalitat l’afebliment de l’accés a teràpies mèdiques escaients pel tractament i perjudicar el Dret Humà a la salut i al benestar.

La teràpia amb hidroxicloroquina va acabar en el punt de mira del corrent principal i va despertar posicions conflictives de l’OMS, els instituts de recerca i l’Agència Italiana de Medicaments: podeu resumir breument la història d’aquesta diatriba?

ADRIANA És convenient posar-hi una mica de llum. L’ús de cloroquina es remunta en el temps. [1] I durant l’epidèmia de la Covid-19, la Xina i Corea del Sud van utilitzar la hidroxicloroquina tant amb com sense associació amb macròlids (WangMet al. Remededirir i cloroquina inhibeixen eficaçment el recentment emergent coronavirus. CellRes 2020 4 de febrer [2 ]). Uns vint-i-cinc estudis in vitro  a la Xina, amb resultats excel·lents, han aconseguit que s’utilitzés per a la prevenció i el tractament de la pneumònia en el curs de la  Covid-19 (https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/32075365/).

El març de 2020, un estudi realitzat a França en 20 pacients va mostrar menys persistència del virus, especialment en l’associació amb azitromicina (https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/32205204/). Després d’aquests estudis, la combinació de la hidroxicloroquina amb l’azitromicina es va prescriure arreu del món fins, tot i fora dels assaigs clínics autoritzats. A Itàlia, a l’abril, la Federació Italiana de Metges de Família (FIMMG) va recomanar el seu ús, tant en els casos provats de Covid-19 com en els sospitosos, de manera que molts metges de família van utilitzar el tractament aviat per evitar hospitalitzacions.

El 26 de febrer de 2020, el govern del Regne Unit va afegir la cloroquina a la llista de medicaments que no es podien exportar, atès el nombre creixent de proves d’eficàcia del fàrmac.

Al mes de març, amb una circular, l’AIFA va autoritzar l’ús d’hidroxicloroquina off label, i advertia de l’ús simultani d’azitromicina per diversos estudis que demostraven el perill d’arrítmies greus [3]. Però després de tanta positivitat comencen els problemes [4].

Al maig, Mandeep Mehra i col·laboradors van publicar a The Lancet un estudi observacional sobre 96.032 pacients hospitalitzats, en 6 continents, que prenien hidroxicloroquina i cloroquina, soles o amb macròlids, on treien la conclusió d’evidències d’arrítmies greus en el grup tractat en comparació amb el grup de control, alta mortalitat i absència d’avantatge terapèutiques de la hidroxicloroquina i de la cloroquina tan soles com en associació amb macròlids. (https://doi.org/10.1016/S0140-6736(20)31180-6). Sobre aquesta base, l’OMS atura les investigacions i els estudis sobre la hidroxicloroquina, i l’AIFA, el 29 de maig, ja no concedeix la seva prescripció off lavel i només permet continuar els assaigs oficials. Això va crear una situació molt greu, perquè aquesta teràpia havia estat molt útil per afrontar la primera fase de la malaltia.

Afortunadament, 120 investigadors d’arreu del món qüestionen l’estudi Lancet i posen en dubte tant la recollida de dades com la metodologia. El Lancet retira així l’estudi i l’OMS reprèn l’experimentació amb hidroxicloroquina el 3 de juny.

I nosaltres, amb la signatura de 80 metges, escrivim a la revista, aprofundint en el mèrit del seu valor científic.

Malauradament, l’AIFA no fa un pas enrere, i manté la indicació de l’ús d’hidroxicloroquina per a la Covid-19 només per a estudis clínics, tant a l’hospital com a casa, per tant, la prescripció queda exclosa del reemborsament i, encara més greu, qui la prescriu respon, personalment, dels efectes secundaris del tractament. Un grup de metges fa una sol·licitud legal a l’AIFA i demana poder-la tornar a utilitzar per al tractament precoç de la malaltia. Finalment, al juny es fa el judici britànic RECOVERY (www.recoverytrial.net/files/recovery-protocol-v6-0-202005-14.pdf). Van utilitzar dosis molt altes del fàrmac, no van trobar cap diferència en la mortalitat entre els grups tractats i els controls després d’un mes de tractament. Encara que s’ha de criticar aquest estudi, de fet, s’han reclutat més de 10.000 pacients d’hospitals de tot el Regne Unit, la dosi d’hidroxicloroquina és MOLT ALTA i els pacients són tractats en monoteràpia, quan l’efecte de la hidroxicloroquina està en associació amb el macròlid, inclòs en pacients greus, alguns amb ventilació assistida. Com tothom sap ara, la hidroxicloroquina és el tractament idoni a l’etapa mitjana primerenca o intermèdia de la malaltia, que evita l’agreujament  de les complicacions fatals conegudes. L’explicació del professor Viale di Bolonya sobre la història natural de la malaltia i les intervencions terapèutiques en les diverses fases són molt útils (https://youtu.be/mVBfCzDWxPQ).

Després de RECOVERY, l’OMS ha tornat a bloquejar-ho tot. Recordeu que Recovery rep finançament d’Oxford, però també de la fundació Bill i Melinda Gates.

Des de l’anàlisi de tots els estudis, fins ara NO hi ha UN SOL ESTUDI que demostri la perillositat del fàrmac, quan se subministra amb les indicacions CORRECTES. Llavors, és legítim preguntar-se cap a on va la recerca científica?

Què demanes al govern i a les institucions mèdiques italianes?

NICOLA Itàlia va entrar a la fase 2 de l’epidèmia amb la reducció de les infeccions a gairebé totes les regions i el buidatge de les unitats de cures intensives i la caiguda constant del nombre de morts. Això va passar, segons la nostra opinió, per tres factors concomitants:

1) els ciutadans van dur a terme el tancament d’una manera lloable, juntament amb el sanejament (màscares, distància social, higiene de les mans, superfícies, etc.).

2) La bona teràpia emprada, encara que sigui empíricament  amb un ampli ús en particular de la hidroxicloroquina en la fase inicial de la infecció i de l’heparina tan aviat com es va descobrir el mecanisme fatal de trombosi multiorgànica, cosa que va provocar la precipitació de l’estat clínic dels pacients.

3) les condicions climàtiques de l’estació calorosa que semblen favorables a la limitació de les infeccions per part d’aquesta classe de virus respiratoris.

En vista de l’anterior, per no córrer el risc d’anul·lar el que s’ha obtingut fins ara, demanem al govern italià, però també a les regions, que la població es faci conscient de la teràpia que s’ha d’implementar després de la prohibició d’utilitzar hidroxicloroquina, l’arma guanyadora, fins ahir, de la teràpia inicial. De fet, fins ara, la pèrdua del seu ús suggereix que es va decidir deixar pacients completament nus, des del punt de vista de la inflamació, i deixar només a l’acció de l’antivíric l’àrdua tasca d’evitar la posterior tempesta de citocines. També ens preguntem quin tipus de molècula antiviral s’utilitzarà i quin és el cost d’un tractament complet amb un pacient amb Covid, per avaluar si hi ha una relació cost / benefici correcta i acceptable. En cas que hi hagi un rebrot de l’epidèmia a Itàlia, quina serà la intervenció en el territori?

Si manca l’ús d’hidroxicloroquina com a droga de primer ús immediat al territori, inevitablement hi haurà una més gran afluència de pacients en condicions greus a les instal·lacions sanitàries: un guió ja vist i terrorífic, sobretot a la RSA!

MARIA: Voldria reprendre una experimentació seriosa i independent de la hidroxicloroquina que clarament, com tots els fàrmacs, s’ha d’utilitzar amb prudència i amb les precaucions que Adriana ja ha exposat íntegrament, i donar  a tothom una informació sensata i veritable sobre dades estadístiques i teràpies possibles.

A més, ens sembla important que tots ens aturem a reflexionar sobre les responsabilitats dels qui van gestionar l’epidèmia en l’àmbit governamental, l’ISS, l’ AIFA i les regions, en particular la Llombardia, i rellegir tot el procés dels fluxos d’informació, revisant la successió d’esdeveniments a partir d’un ampli perfil que inclogui el medi ambient, la prevenció, la consciència i la llibertat dels ciutadans. En definitiva, una visió àmplia que reinterpreti tot el procés en conjunt.

Vull destacar, dades i calendari en mà, que si s’haguessin posat en pràctica les teràpies correctes des de la primera fase i arreu del territori, les mesures de profilaxi, amb especial atenció a la protecció dels treballadors sanitaris, s’haurien evitat la massacre i la crisi econòmica del bloqueig nacional. Per no parlar de la massacre de la nostra gent gran a les residències!

Ara, amb l’epidèmia gairebé apagada, es declara la necessitat de la vacunació massiva contra la grip, amb el benefici per les empreses farmacèutiques, quan la correlació entre la vacunació contra la grip i la gravetat de la Covid-19 és cada cop més evident. (Http: // www .facebook.com / Article71 / photos / a.109803843911684 / 175394604019274 /? type = 3 & theatre). A més, voldríem saber quines evidències científiques justifiquen la vacunació contra la grip dels nens de sis mesos a sis anys.  Expliqueu-ho!

Ens projectem en una dimensió surrealista en què, al costat del perill real del virus, ningú no sabia res, ni famosos viròlegs ni polítics, però tothom va fingir saber-ho, i van  fer que el país caigués en l’angúnia i el pànic, amb greus perjudicis per als nens, la gent gran, els discapacitats i les persones amb malaltia mental.

L’assistència sanitària ha de ser de bona qualitat i gratuïta arreu del món: la Covid-19 ha demostrat fins a quin punt som lluny d’aquest objectiu. Quin creus que és el paper de Big Pharma en aquest tema i què hem de fer els ciutadans?

MÀXIM La influència de BigPharma distorsiona la realitat sobre la rellevància real de les malalties i els seus tractaments respectius i, de vegades, modifica substancialment la informació pública.

Per superar aquest important problema, caldria que qui fos convidat a parlar en públic estigués obligat a declarar qualsevol vincle amb les empreses del sector.

La pandèmia de la COVID-19 ha demostrat que els metges sobre el terreny saben trobar respostes efectives (i sostenibles!) molt abans que els investigadors puguin verificar la seva validesa. La veritable força resideix en la capacitat d’intercanviar lliurament i ràpidament experiències i resultats. Creiem que s’hauria de retornar a la clínica el valor i la dignitat que li ha robat la investigació costosa.

Les investigacions de BigPharma estan aprofitant el cas COVID per invertir milers de milions de dòlars i oferir medicaments cars, o fins i tot inexistents, quan ja disposem d’un conjunt de medicaments disponibles que han demostrat una gran eficàcia tant en les primeres etapes de la malaltia (hidroxicloroquina, azitromicina, heparina), com en etapes més avançades (plasma hiperimmune).

Els fons filantròpics de gran envergadura en l’àmbit mèdic haurien de ser dirigits exclusivament i de manera transparent pels organismes governamentals independents per evitar una barreja perjudicial d’interessos econòmics, gestió d’informació publicitària i necessitats de salut.

MARIA Gràcies Olivier per la pregunta “què hem de fer els ciutadans?”, ja que centra el focus en tots nosaltres, en la nostra capacitat d’entendre i actuar, sense delegar totalment la lectura de la realitat als experts o als presumptes experts. Crec que aquesta és una responsabilitat que hem de prendre per començar a pensar què ha passat, de manera crítica i creativa. Podem, com a ciutadans i com a metges, redescobrir junts la saviesa que és profundament innata en el sentiment humà i coordinar el coneixement de manera funcional fins a l’aparició de la veritat, no entesa de forma dogmàtica i estàtica, sinó com un esdeveniment continu que es revela als que observen la realitat sense prejudicis, queixes o interessos per a preservar.

Sense la recuperació del pensament crític i la llibertat d’expressió dels metges, em temo que ens trobarem de nou en una situació dramàtica deguda a un altre virus o a  l’emergència climàtica i ambiental que ja ens està posant en revisió a tots els nivells.

MAURO Després de la publicació de l’estudi de Marsella, citat anteriorment, ens preguntem quants metges han experimentat amb el protocol d’hidroxicloroquina-azitromicina en la seva pràctica clínica a Itàlia i els convidem a unir-se a les nostres investigacions per realitzar un estudi epidemiològic retrospectiu sobre els casos tractats conjuntament.

ESCRIU-NÓS A AQUEST CORREU PROVISIONAL: ippocrateor@gmail.com (tan bon punt el lloc Ippocrateorg.org estigui actiu n’obrirem un altre)

Més informació:

www.ippocrateorg.org (ben aviat);

Sol·licitud mèdica a l’AIFA per a la reintroducció de la hidroxicloroquina en els casos de la Covid-19: https://www.nursetimes.org/coronavirus-caos-hydroxychloroquine-140-medici-contro-laifa/90879

Lettera a Lancet

Tots els vídeos de Mauro Rango:

https://youtu.be/mIBP409eubQ

[1]  Avui dia, a més de per al tractament de la malària, la hidroxicloroquina està indicada, tant en adults com en nens, en cas d’artritis reumatoide, artritis idiopàtica juvenil de lupus eritematós sistèmic, amb precaucions recomanades per a: problemes amb la retina, patologies cardiovasculars, cardiomiopaties, insuficiència cardíaca, prolongació de l’interval QT, insuficiència renal, fetge, deficiència de glucosa 6 fosfat deshidrogenasa

[2] L’efecte antiviral de la hidroxicloroquina es deuria a l’augment del PH a l’interior de la cèl·lula precisament perquè s’uneix als radicals àcids provocant un augment del PH que esdevé més bàsic amb la consegüent incapacitat del virus per desenvolupar-se a la cèl·lula. L’acció de la hidroxicloroquina és la que impedeix que el virus s’uneixi a la porfirina mitjançant la inhibició de l’EME, que és la part no proteica de l’hemoglobina (que consisteix en el complex de ferro + porfirina + oxigen). El coronavirus impedeix la unió entre el ferro i la porfirina i, en conseqüència, ja no és capaç de transportar oxigen, la hidroxicloroquina forma un enllaç estable amb l’EME en eliminar-la del coronavirus. D’altra banda, l’azitromicina, a més de la seva acció antiinflamatòria, té activitat antiviral i immunomoduladora.

[3]  L’any 2015, 33 estudis xinesos van trobar aquest perill (https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/26564594/

[4] Un estudi retrospectiu de la Universitat de Nova York va mostrar l’elongació del tracte QT fins a 500 msec (val ni QTc en homes 0,44 segons, en dones 0,45 seg) amb risc d’arrítmies greus, per tant és increïble que incloguessin en l’estudi pacients amb insuficiència renal i la ingesta simultània d’amiodarona, contraindicada en el tractament amb hidroxicloroquina i azitromicina!!!, És espontani preguntar-se si aquest estudi és ÈTIC. De fet, una elongació del tracte QT pot dur a una arrítmia severa anomenada Torsió del dit del peu, que degenera fàcilment en fibril·lació ventricular, una arrítmia mortal, que es resol només amb desfibril·lació elèctrica.