Amb la pandèmia per COVID-19 hem pogut assistir a escenaris que no ens imaginàvem, on els nostres ancians són, junt amb els professionals de la sanitat, els grups més afectats, amb una tassa de letalitat que arriba al 86,3% (majors de 69 anys) i del 12% els sanitaris.

Els ancians en la nostra societat, industrialitzada mercantilista, d’estrès laboral i de poca o cap conciliació familiar, queden relegats a ser càrregues familiars, on la seva experiència de vida i els seus coneixements no són valorats. Si estan en bones condicions físiques i psíquiques, es poden fer un lloc en la feina de la cura de la casa, dels néts, si és al contrari i hi ha capacitat econòmica, se’ls desplaça a una residència per a gent gran, on la família confia que hi estaran prou cuidats perquè puguin viure i emmalaltir amb dignitat.

El govern xinès va alertar sobre l’alta transmissió del virus a la població més envellida, per aquest motiu va enviar 168 cuidadors/es a Wuhan i a Hubei -no sense abans posar-los en quarantena-, per a reforçar el personal de les residències.

A Espanya no es van prendre mesures de reforç especial i hem vist un degoteig continuat de residències que es troben «contagiades» d’un dia cap un altre, amb diversos morts, incloent morts de cuidadores. A Catalunya, a data del dia 27 de març hem pogut constatar a la premsa que hi ha hagut 150 persones amb el covid19. Les residències de les poblacions de Capellades, Igualada, Olesa de Montserrat, Terrassa, Barcelona, etc, han estat castigades pel coronavirus, fins el punt que un 25% de les persones infectades pel virus estan visquen a residències de persones de la tercera edat.

A Catalunya hi ha 59.888 residències. De les quals hi ha, segons dades de l’IDESCAT, 10.298 d’iniciativa pública, 14.073 d’iniciativa social i 35.517 d’iniciativa mercantil. Les garanties sanitàries, alimentàries, d’esplai i de salut en general que pot donar un centre geriàtric públic no el donarà cap altre residència d’altra titularitat, per qüestions obvies.

Atenció sociosanitària

Sembla ser que en els darrers anys no s’ha pogut parlar sobre aquest tema, rellevant socialment, important de cara a crear benestar i dignitat en els nostres pobles. No s’ha pogut parlar perquè, segons diverses alineacions polítiques i sindicals, les residències formen part del Tercer Sector, i aquest «no s’ha de tocar». A dia d’avui encara no es pronuncien, perquè el factor humà no és el suficient important al costat dels guanys empresarials. L’atenció sociosanitària dota a les persones discapacitades o amb malalties cròniques, amb malalties terminals, de rehabilitació, control de les seves patologies, pal·liació de dolor i en alguns casos, facilita la seva reinserció social. El tipus d’atenció que reben els ancians en les residències de la tercera edat és aquest, el sociosanitari.

Només per posar un exemple de mercantilisme

Sempre hem sabut que és un negoci això de les residències d’avis/es, amb preus desorbitats, tant de les residències concertades, com públiques i privades, que sobretot, amb el govern de l’exconseller de salut Boi-Ruiz, es van anar movent de gestions públiques de l’ICASS a ser gestionades per empreses privades. Grans adjudicacions se’n van avui dia encara a empreses privades, algunes que pertanyen a grups inversors, patrimoni dels quals cotitzen a la borsa.
¿Residències que cotitzen en borsa? Això és brutal!

Ara amb el coronavirus, tot i que quedi com el cul dir-ho, també se’n beneficien les empreses funeràries. Un negoci NEGOCI.

Ens trobem que només que a la província de Barcelona, gairebé el 90% són de titularitat privada (any 2017). Total, el negoci de la tercera edat. I també el negoci de la malaltia.

Danys col·laterals al coronavirus

Els i les malalts/tes cròniques i/o ancians no només tenen més perill pel fet de poder contagiar-se, doncs en el cas d’una urgència (atac de cor, ictus, etc) poden morir en l’espera d’una ambulància, donada tota la saturació que hi ha.

Només una societat sana és la que té cura dels seus, tinguin l’edat que tinguin, en les circumstàncies que siguin.

Reivindicacions

En primer lloc demanem, al Govern de la Generalitat i al Govern d’Espanya, saber el nom de les residències amb el COV19 i la seva titularitat, així com el material de protecció adient per al personal sanitari i les cuidadores de les residències.
En segon lloc demanem que es reforcin la neteja () i l’atenció sanitària en les residències de gent gran
En tercer lloc demanem que es posin els mecanismes necessaris per tal de fer públics tots els centres sociosanitaris, atès que si hi ha interès mercantil són un perill per a tota la comunitat.

Al Manifest «Pel dret a decidir, també la nostra salut de la Marea Blanca» trobem una reivindicació essencial que hauria de ser la consciència i la base del nostre sistema sanitari.

«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salutper a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica.»