(NOTÍCIES EN DESENVOLUPAMENT)

Aquesta setmana hi va haver una crida massiva a la crida a saltar sobre els molinets de pagament del metro de Santiago, en resposta a la quarta caminada fins a la data d’aquest any. Principalment els estudiants de secundària van entrar a les estacions en massa, superant la capacitat de resposta dels vigilants de seguretat. Va passar un espai de temps curt, abans que algunes estacions tanquessin i les forces especials dels Carabiners (policia) entressin, reprimint amb bombes de lacrimògenes, bengales i fins i tot gossos. Avui hi va haver també la repressió amb perdigons, que va deixar a diversos estudiants ferits.

El metre de Santiago (que transporta uns 2.600.000 usuaris al dia) és un icona del Xile seriós, modern i eficient que vol ser projectat cap a l’exterior, però al mateix temps és el més car d’Amèrica Llatina (el pasi a l’hora “Punta” és d’uns 1,17 dòlars) , i els salaris del país no són suficients per mantenir l’augment del cost de la vida en una societat amb una intensa desigualtat, la més gran de l’OCDE. el 50% dels Xilens guanyen menys de $550 al mes (al voltant de 400.000 pesos), i el transport representa al voltant del 10% d’aquesta suma, a la qual s’han d’afegir les factures de serveis bàsics com l’electricitat i l’aigua, que també es troben entre les més altes de la regió.

Si a això s’afegeix els costos d’habitatge, educació i salut, tenim un poble que pràcticament viu al cim dels crèdits de consum, temorosos de perdre el treball i no poder pagar els deutes. I els que s’han jubilat reben pensions molt baixes (menys de 175.000 pesos, uns $250) de les seves AFPs (Associació de fons de pensions), en un sistema privatitzat des del qual no poden ni tan sols retirar els fons estalviats durant tota una vida. Totes aquestes són conseqüències de les reformes neoliberals introduïdes en la societat xilena en temps de Pinochet (1973-1989) i aprofundit pels successius governs de la “Concertación para la Democracia”, que van optar per no fer canvis substantius. De fet, el país continua estant regit per la Constitució 1980, creada pel règim militar.

Ahir dijous, i especialment avui, la “setmana de l’evasió” va arribar a un punt d’inflexió. Diverses estacions de metro van ser tancades, les que estaven obertes es van omplir amb policies i els estudiants que van aconseguir arribar a l’interior de les plataformes blocaven els vagons asseguts a les vores de les pistes. Les manifestacions als carrers també van créixer, amb ciutadans “ordinaris” unint-se a estudiants de secundària. Finalment, tota la xarxa de metro va haver de tancar sense saber quan es reobre. Diverses organitzacions socials van convocar un casserolada la nit del divendres 18, que va tenir un seguiment massiu a tota la ciutat. A la nit hi havia manifestacions amb barricades i interrupció del tràfic en diversos punts de Santiago i en particular a la emblemàtica i cèntrica plaça de Baquedano. Com es veu en les notícies de televisió, la el edifici de ENEL està en flames, encara que no seria estrany que sigui un muntatge per desviar l’atenció.

El govern de Sebastián Piñera va reaccionar criminalitzant els manifestants i responsabilitzant-los dels inconvenients que causaven als treballadors durant tota la setmana. Divendres a la tarda-nit, minuts abans de la casserolada, va donar senyals de que declararia el estat d’emergència per “pertorbacions greus a l’ordre públic”, que permetria aquarterar als militars i restringir la llibertat de moviments i reunió.

Reaccions polítiques

L’oposició, i fins i tot alguns polítics del seu propi partit, l’acusen de “intentar apagar el foc amb benzina” i de no veure les conseqüències del seu propi model de privatització, en la qual uns pocs cognoms gaudeixen dels beneficis que corresponen a tots els xilens. 

En l’opositor “Frente amplio”, el conglomerat d’organitzacions socials progressistes, Beatriz Sánchez, una excandidata presidencial a les darreres eleccions, va  tuiteixà: “seriosament el debat per a les autoritats és si van a posar 3 o 5 cadenats a la porta de pas del metro, o si enviaran 10 o 15 carabiners? No veuen la desesperació d’una família que guanya el salari mínim ($301.000) i gasta $33.500 al mes per anar a treballar? ”

Catalina Valenzuela, presidenta del partit humanista, també membre del front ampli, va afirmar: “sabem que el que està succeint no és el resultat de la criminalitat, és el fruit de la injustícia. Xile és un país que està donant por, Xile és un país on la ciutadania organitzada és criminalitzada, i on els violadors de delictes contra la humanitat són alliberats. ”

El diputat del PH Tomás Hirsch, va assenyalar en un tuit: “president @sebastianpinera: No pot ser tan irresponsable de treure els militars al carrer. Decretar l’estat d’emergència és típic de les dictadures com la que vostè i el seu cosí @andreschadwickp vàreu  recolzar.  Prou repressió. Deixar d’abusar de la gent. ”

El senador Francisco Chahuán, dretiste moderat que presideix el Comitè de transport del Senat, va dir: “és urgent canviar la manera en què els augments s’estableixen en el transport, perquè el factor social no s’inclou en la fórmula. Però la violència i la destrucció també han de ser sancionats. ”

Projeccions

Piñera, que estima tenir una exposició pública nacional i internacional, acollirà la Cimera APEC al novembre i COP25 (Cimera de les Nacions Unides sobre el clima) al desembre. Veurem com estarà el país serà per a aquestes dates, amb tota l’atenció dels media internacionals. A aquest ritme, bé pot ser que tingui un esclat social com el que acaba de succeir a l’Equador.

Les manifestacions ja han arribat a la premsa internacional, amb articles al diari espanyol el País (https://elpais.com/internacional/2019/10/18/America/1571403677_862701.html) i el Britànic The Guardian (https://www.theguardian.com/World/2019/oct/18/Chile-Students-MASS-Fare-dodging-Expands-into-City-Wide-Protest), entre molts altres.

La CONFECH (Confederació d’estudiants de Xile) va convocà abans de la declaració del estat d’emergència a una diada de protesta nacional el dilluns 21 d’octubre, i a Santiago a l’estació de metro més propera.

Alguns comparen aquestes mobilitzacions amb la “revolució dels Chaucha”, que es va produir en 1949 també per l’auge del transport. Està per veure si es tracta d’una explosió social similar, però és evident que la ràbia dels estudiants de secundària s’ha alimentat en les seves famílies sense privilegis, amb mares, pares i avis que han patit al llarg de les dècades la cara fosca de “miracle econòmic Xilè. ”

 

Fotografia de Sergio Bastías

Traducció: Joan Ymbern