A mitjans d’agost El Pais publicava un interessant article a les pàgines d’opinió a la vista de la situació política existent: “Un Gobierno federal para la sanidad universal” https://elpais.com/el pais/2019/08/12/opinion/1565614094_038161.html.

Els seus principis venien avalats amb la signatura de més d’una dotzena d’especialistes en la sanitat publica. La seva tesi era que, per a afrontar les desigualtats generades en matèria de salut per les dinàmiques de les diferents comunitats autònomes, cal una reestructuració en sentit federal i reforçar el paper del Ministeri de Sanitat.

És ben curiós que malgrat la referència a la sanitat universal del titular no es fes referència a la principal desigualtat en matèria de salut que hi ha avui dia: l’exclusió sanitària. Malgrat la modificació del RD 16/2012 realitzada per Pedro Sánchez seguim tenint un veritable apartheid sanitari. I aquesta és una competència del Ministeri de Sanitat, no de les Comunitats Autònomes, algunes de les quals han intentat rectificar la situació.

Tenen raó en el fet que les desigualtats en l’assistència sanitària existeixen. I de ben segur que algunes provenen de la gestió diferenciada per comunitats autònomes. Tothom hauria de tenir el mateix tractament i assistència en garantia del seu dret a la salut.

Però això també succeeix en l’interior de cada comunitat autònoma. Per què els veïns d’un carrer han d’esperar més de 15 dies en anar al seu metge de capçalera que els veïns de la vorera del davant a qui els correspon un altre centre d’atenció primària on poden fer-ho en un parell de dies? Per què un veí de les comarques d’interior de Catalunya té menys cobertura de transport sanitari urgent que un altre que viu a l’àrea metropolitana? Per no parlar dels desplaçaments de més de 100 kilòmetres que ha de fer, per exemple, un malalt de la Seu d’Urgell fins a l’Arnau de Vilanova per a determinades visites mèdiques? Les desigualtats també existeixin doncs dins de cada comunitat.

Com hem de lluitar contra les desigualtats en l’àmbit de la salut? Modificant el sistema polític? O més aviat incidint en els determinants de la salut? I el mecanisme, quin hauria de ser? Una reforma constitucional o més aviat una  reforma del sistema tributari, de l’infrafinançament, de la situació pressupostària?

La Constitució espanyola de 1978 estableix ja mecanismes de control com també de cooperació i coordinació, desenvolupats en la legislació administrativa. Una altra cosa és que es facin servir malament. A Catalunya n’hem tingut un bon exemple amb l’aplicació de l’article 155. No entraré a criticar la decisió del TC, que es converteix en legislador positiu per obra i gràcia de no se  sap qui, però què em dieu de com es va usar, precisament per part d’aquell que es vol reforçar, el Ministeri de Sanitat, que no va tenir cap mena d’escrúpol en fer signar el conveni entre l’INSS i la Generalitat sobre l’SGAM, en plena intervenció i decidint a dues bandes. Són aquests els mecanismes d’intervenció que calen?

Tots estem d’acord que el Consell Interterritorial de Salut hauria de ser més efectiu. També que avui dia tota CCAA hauria de ser  representada al màxim nivell. D’acord que es imprescindible la coordinació. Però l’actitud i el paper dels polítics és fonamental, per cert, polítics escollits en eleccions democràtiques, ens agradin o no. La nostra classe política, tant l’espanyola com la catalana, no està avesada a la negociació política. Tant a la dreta com a l’esquerra, està educada en la cultura de la victòria per la majoria absoluta, i en la falta de respecte per l’adversari polític. Creuen que coordinar-se amb els altres significa que la resta accepti que mano jo. No pots insultar a algú un divendres i dilluns asseure’t a negociar. Però, repeteixo, són polítics resultats d’un procés electiu de democràcia representativa.

Un estat federal és un sistema complex, fet de contrapesos. No n’hi ha dos d’exactament iguals, però sí que estan basats en una distribució, les diferents funcions entre un govern central o federal, i els diferents estats, regions, o comunitats autònomes… L’estat autonòmic espanyol és així. No s’és pas federalista, per molt que s’utilitzi l’adjectiu, quan es pretén recentralitzar i reforçar el poder del Ministerio de Sanidad a costa de les comunitats autònomes. No és federalista demanar més mecanismes d‘intervenció. Ja n’hi ha masses.

Però resulta que és una solució simple i senzilla d’explicar a la gent. De fet, amb plantejaments així es fa el joc a l’extrema dreta. Tots hem escoltat a més d’un conegut, amic o company de feina que la culpa és de les autonomies, com si aquestes fossin uns éssers fantàstics i màgics amb vida pròpia  La responsabilitat i, en el seu cas, la culpa, serà dels polítics elegits, però no de la democràcia representativa com a tal.

És molt més fàcil i còmode per a qui governa, dirigir la sanitat espanyola des de la torre del Ministeri de Sanitat a Madrid, gran i immensa, sense els entrebancs i les molèsties de disset comunitats autònomes. Parafrasejant El Senyor dels anells ,de Tolkien, “Un Ministeri per a lligar totes les comunitats…”

Per molt que es qualifiqui de federal, la proposta és inequívocament centralista.

I per què des de les esquerres s’hauria de donar suport a un pas així? Les esquerres transformadores o, fins i tot, els socialdemòcrates no han governat gairebé mai a les comunitats autònomes I d’aquí excloc conscientment el PSOE i els seus partits federats. Tàcticament pot semblar intel·ligent  si en una negociació amb Pedro Sánchez s’entra en una coalició de govern, en un govern de cooperació i s’acaba gestionant el Ministerio de Sanidad Així podria impulsar les polítiques que no s’han pogut impulsar a les diferents comunitats autònomes perquè allà no era en situació d’arribar a governar. I em trec el conill del barret: una reforma recentralitzadora i mal anomenada federal.

Per a fer polítiques d’esquerres, reals i transformadores, cal guanyar més que les eleccions, cal guanyar l’hegemonia ideològica en la societat, ja que si nó tota política és susceptible de revertir-se, com lamentablement hem pogut comprovar aquestes darreres dècades amb l’atac neoliberal contra l’estat del benestar.

Cal aprofitar les oportunitats polítiques però sempre que no impliquin un retrocés democràtic.