L’atenció. La humanitat pujarà el nivell d’atenció quan es produeixi un gran esglai

23.09.2019 - Barcelona - Àgora Humanista

Aquest article també està disponible a Anglès, Castellà

L’atenció.  La humanitat pujarà el nivell d’atenció quan es produeixi un gran esglai

 

Atendre és despullar-se del soroll que provoquen els pensaments, aquests et porten d’un tema a un altre sense control, al servei de les preocupacions, climes i somiejos que ens envaeixen.

L’atenció és segurament, una de les millors eines que tenim per a avançar com a éssers humans tant en l’àmbit intern personal com en el social.

Sobre aquests dos aspectes del tema atencional, l’intern i el social, intercanviem diferents experiències personals en la tertúlia que entre uns 30 amics vam mantenir en l’espai Àgora Humanista de Barcelona (Nou Barris).

Iniciem la tertúlia descrivint l’estat oposat a atendre, comentant les repercussions que provoca la desatenció i centrant aquest fenomen en un context social on la desatenció i la distracció és l’arma de control i manipulació  del poder. Del medi social arriben sovint allaus d’estímuls, molts d’ells requerint respostes, i ja només adonar-se d’això és un bon assoliment atencional.

És molt més fàcil estar desatent que atent, perquè l’atenció és un mecanisme intencional, no és alguna cosa mecànica que s’aconsegueixi fàcilment. És a través de la distracció dels individus que la propaganda ha aconseguit colar durant segles el missatge d’una elit de dirigents i conduir-nos al moment social actual, en el qual la societat de l’espectacle banal i la distracció s’apoderen dels individus per a aprofundir en els seus somiejos i abonar la persecució del plaer (entenent aquest com un mecanisme de fugida de l’important, del profund que podria desenvolupar l’ésser humà). La desatenció ha creat una societat hipnotitzada, ajudant al fet que les persones funcionem per pura mecànica, sent bàsicament serfs d’uns desitjos de poc vol, poca transcendència, sent avui uns i demà uns altres.

“Hi ha molts elements que socialment atempten contra l’atenció i que fan més difícil incorporar un estat atent veritable, profund des del qual operar”, explica un participant. “Hi ha alguna cosa en l’equipament humà que atenta contínuament contra l’atenció, que és la tendència a la cerca del plaent”.

Podríem descriure que hi ha elements que ens requereixen l’atenció externament i uns altres que ho fan internament. Entre ells i segurament comú a gairebé tots els individus, aquells que ens absorbeixen l’atenció externament serien: creences d’època; influència dels mitjans de comunicació i la mirada de l’altre. D’altra banda i de la mateixa manera, aquells elements que podríem rescatar que ens succionen l’atenció en l’intern serien els quatre grans temors de l’home: la mort,  la pobresa,  la solitud i  la malaltia; els somnis compensatoris i els judicis i consideracions.

 

És interessant ressaltar com opera el tema de les creences d’època, perquè configuren l’arquitectura de les divagacions.

Però com és això d’atendre? Per què la paraula “atenció” ja ens crea una connotació d’alarma, de rigidesa, de tensió? Això és el que culturalment ens va ensenyar la societat des de petits, així que primer haurem de desaprendre o desprendre’ns d’aquest predialogal.

“No puc entendre el terme atenció com alguna cosa que no em causi una alarma i em produeixi  rigidesa”, comenta una de les participants. “Quan en el col·legi em deien ‘atén’, ja es disparava en mi un desgrat que no feia més que incrementar la desatenció”, és a dir, l’oposat a la veritable acció atencional, que es realitza des de la distensió i al registre atencional, que es descriu per gairebé tots els tertulians com un estat de grat, plaent, lleuger i d’harmonia.

En l’exemple del col·legi, es descriu un tipus d’atenció simple, una atenció que succeeix perquè una cosa externa m’apel·la, com succeiria amb qualsevol animal, davant una alarma externa, els meus sentits s’enfoquen en ella. A nivell quotidià, seria el que succeeix per exemple quan miro la TV; quan faig una tasca per primera vegada, o quan sóc requerit per un sentit intern per exemple per un dolor.  Però és una atenció que només ens és útil per a fer una tasca puntual de manera mecànica.

Una tertuliana pregunta: “com faig per a atendre si estic immersa en multitud de problemes?” “Aquesta seria la barrera a superar”, li respon una altra participant. “Tractar de parar el soroll mental, perquè això és el que et permetrà allunyar-te del problema i veure’l des d’una altra òptica”.

“Quan faig algun treball intern al matí puc estar en millor to durant el dia i puc estar més atenta, si no faig aquests treballs em baixa el to i estic més despistada i més desatenta”, li respon una altra participant. Però clar que això no s’afronta així de front, no, això crea tensió i provoca rebot. Aquí, entra aquest treball on a poc a poc incorporo petits jocs atencionals.

L’atenció dividida seria una fórmula magnífica a practicar. I si en comptes d’atendre les meves preocupacions atenc un so llunyà mentre faig les meves tasques?; què tal si passejant per la platja incorporo a la meva respiració el moviment de les ones? Puc mirar a un arbre mentre passejo atenent la meva postura corporal i veure els buits que formen les fulles entre elles en comptes de les fulles mateixes?.

Hem escoltat infinitat de vegades les paraules “estar present”, això és sinònim d’estar atent, però cal saber incorporar-ho en la vida per marrada. Certs exercicis corporals, permeten de manera fàcil incorporar l’atenció al cos mentre els faig i aquí estic fent atenció, allunyant-me del problema que em causa soroll i permetent-me un estat mental diferent. És una manera de dividir l’atenció amb un propòsit no mecànic.

 

“Si faig una revisió biogràfica, els grans accidents de la meva vida s’han produït en situacions de desatenció. Tota acció reflexiva té com a nucli l’atenció. Haig de prendre’m uns minuts d’atenció si haig de prendre una decisió que compromet a la meva unitat interna”, dirà un tertulià, mentre un altre comenta que “parlant de l’absència d’atenció, la meva experiència personal és que vivim en un món conformat per una sèrie d’estructures de poder que ens aboquen a no atendre de manera que alguns grups humans es facin amb la subjectivitat de la resta. Jo sóc una persona immersa en aquest context i aquesta visió m’ajuda a treballar amb l’atenció”.

S’ha parlat de la col·lectivització del poder per uns pocs i a nivell experiencial tinc un dubte, apunta un tertulià: “com afrontar col·lectivament l’atenció de manera que aquestes estructures de poder s’esvaeixin? Em sembla que l’atenció col·lectiva no hem arribat a tractar-la com a humans, sembla que cadascú està embolicat amb les seves dificultats de l’atenció i no hem arribat a plantejar el tema de manera col·lectiva”.

La millor resposta que podem donar, en les condicions actuals, és que, creiem que aquestes trobades, debats i posada en pràctica del tractat, portat per nombrosos grups en tot el planeta, seria la manera de tractar-lo col·lectivament. “L’atenció comença en un i implica d’entrada reconèixer l’humà de l’altre. Aquí ja deixo de pensar només en mi”, li respon una altra tertuliana.

“Crec que en un món més humà amb menys pressió podríem estar més atents, augmentar la capacitat de decidir en voler sortir de la meva pròpia biografia, dels estímuls i compensacions que  vénen. En el meu propòsit de treballar l’atenció, les dificultats apareixen quan no mantinc l’objectiu, quan canvio d’interès”.
En general, els participants descriuen que els registres que tenen després de practicar estats atencionals són  com si veiessis les coses per primera vegada; una nova manera d’estar en el món; la sensació de que el temps s’alenteix i més enllà, atès un treball més profund, on els mecanismes atencionals han marcat la història sagrada de les civilitzacions, trobem en l’atenció un mètode per a accedir a estats profunds de la consciència que ens permeten connectar amb allò sagrat de cada individu, que ens concedeixen plantejar estats de consciència inspirada, de consciència superior, podríem denominar-los estats d’atenció plena, com denominen algunes escoles.

Un tertulià apunta que el seu interès està a portar l’atenció a espais de temps llargs, per exemple, plantejar: “quins projectes tenia fa 6 anys? cap a on vaig? Estic en el tema d’atendre la direcció, estar conscient de com va la direcció i no distreure’m en la direcció de la meva vida”. “Estar en una pràctica que apunti al sentit de la vida”.

Una altra tertuliana comenta que estava interessada en un art que produís atenció en la gent que mira o interactua amb l’obra. “Hi ha molts exemples en la història de l’art on captes com l’artista ha arribat al silenci, (derivat d’un estat atencional) i l’ha plasmat en la seva obra podent transmetre’l també a l’espectador. Un clar exemple són moltes de les pintures paisatgístiques de l’art antic a la Xina”.

L’atenció és una bona eina d’autoconeixement, estar atent al que passa pel teu cap ja et diu en quins desitjos divagues habitualment. Però com comenta un dels participants, “en lloc de ‘guerrejar’ amb això i àdhuc considerant-ho ‘soroll’, puc divertir-me atenent-ho. En fer-ho, puc reconsiderar-ho i advertir problemes tals com la seva possible arrel compensatòria, catàrtica, vindicativa, etc.” Poden ser desitjos molt primaris o propòsits profunds.

La dispersió ens fa únics com a espècie, direm entre riures. Són aquestes imatges que sempre estan aquí, perquè el cap, a excepció de treballs molt específics sempre està emetent imatges (podem anomenar-los també pensaments).

Hi ha una atenció, bastant més interessant que les esmentades anteriorment (simple i dividida) que permet auto observar-se mentre realitzes qualsevol acció en la teva vida. És de molt d’interès perquè habilita a viure en una franja on la mirada està menys externalitzada i actua en el mon des d’aquesta condició. A aquesta atenció se la denomina “consciència de si”.

I també molt interessant, però amb un altre interés, existeix una atenció per a actuar en la vida quotidiana, que és “l’atenció dirigida”. Aquesta atenció permet actuar des d’un propòsit intern, permet tenir el centre en nosaltres i no deixar-se influir. Seria gairebé l’oposat a divagar perquè l’interès en la direcció de l’acció és clar. Per descomptat que podríem parlar de propòsits i propòsits.

Més enllà d’aquests estats atencionals útils en la vida diària, l’atenció és  una eina necessària per a practicar la meditació i connectar amb el nostre interior. Direm que meditar no és concentrar-se, que l’acte de meditar portaria a registres on el despullar-se dels pensaments és el que et condueix al silenci, a l’atenció plena i al buit com comenten algunes cultures. Aquest tipus d’atenció es veu reforçada quan en la vida diària hem practicat sobretot alguna modalitat d’atenció intencional.

* pàgina complerta de la il.lustració pertanyent a l’ Enciclopedia de Qazwini, Personificació del planeta Lluna, I. 9493 fol. 29, © Staatliche Museen zu Berlin, Museum für Islamische Kunst (1260-1280). Concedits els Drets de publicació per a Pressenza.

Categories: Humanisme i Espiritualitat, Opinions
Tags: , , , , , , , ,

Newsletter

Enter your e-mail address to subscribe to our daily news service.

video 10 anys Pressenza

Marxa mundial per la pau i la noviolència

Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

Milagro Sala

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.