L’humor. Prendre’s de debò no té gens de gràcia

16.08.2019 - Àgora Humanista

Aquest article també està disponible a Anglès, Castellà

L’humor. Prendre’s de debò no té gens de gràcia
(Imatge: Redes_retocada_AGORA HUMANISTA)

Reunir-nos en una tertúlia on l’HUMOR serà el protagonista amb pretensió d’analitzar-lo en les nostres vides, ja ens suggereix quin tipus de vetllada passarem. Gràcies a tenir participants el sentit  l’humor dels quals i la inspiració per a explicar acudits superava la mitjana de qualsevol persona del carrer, la tertúlia va poder convertir-se en un festí de catarsi i distensions musculars per a passar una nit d’estiu amb bon sentit de l’humor. L’humor és un rol per a afrontar situacions, però també és una virtut que requereix de cert domini intel·lectual i d’associació d’imatges.

La motivació des de la qual venia la proposta d’intercanviar sobre aquest tema, havia estat l’observació que en els intents d’augmentar la mobilitat i diversitat d’imatges,  trobàvem en dèficit les humorístiques, així com també les esperpèntiques i grotesques. És a dir, en el pretesament complet espectre tragicòmic. Com més susceptibles fossin les vivències de ser enfocades pel costat dramàtic, més dificultats tenien a imaginar-se  des d’una altra òptica més lúdica, lleugera, humorística o esperpèntica.

Descrivim el tema amb exemples d’allò que ajuda a una òptica humorística així com del que s’oposa a ella, situant-ho finalment en el seu sistema major.

Advertim com la qualificació d’una situació “dramàtica” té una arrel cultural, en molts casos aquesta òptica és utilitzada pels poders per a generar por en la població i sotmetre-la així a l’ordre establert. Observar aquest funcionament ens permet rebel·lar-nos davant tal posicionament, fent de l’humor una eina adequada per a aconseguir una adaptació creixent.

En general s’adverteix una clara arrel cultural, on riure’s està mal vist, prohibit i nombroses frases fetes ho demostren: “D’aquest tipus et pots fiar, perquè és seriós”. Exemples de fills de famílies que van viure durant la dictadura, expliquen les vivències dels seus pares de com a les seves cases tot era seriós, on l’humor no tenia cabuda, on imperava la por i el temor a l’autoritat.

Coincidim que actuem sovint amb autocensura: la negació del plaer, entendre el treball, l’amor i l’estudi com una cosa seriosa, tot validat solament des del sofriment. En l’arrel trobem, una base de cristianisme: cap sant riu en la iconografia cristiana, només el dimoni, a diferència del que veiem en els místics d’altres cultures, com Buda o Chuang-Tzu (Budisme i Taoisme) on els seus ensenyaments, a vegades relatats amb poesia, altres com a endevinalles humorístiques revelen un mestratge a explicar misteris profunds referents a l’ésser humà, la seva consciència i la seva transcendència valent-se de sarcasmes, ironies o postures humorístiques. És a dir, convidant a riure’s de la condició humana, de la seva condició il·lusòria.

Però quan s’aconsegueix incloure l’angle humorístic en aquestes situacions, permetent una possible mobilitat d’imatges, el registre també canvia. Així relata algun participant quan en els seus fracassos personals tracta de veure més enllà de la situació a la qual es veu sotmès i albirar-la amb humor, desdramatitzant i desidentificant-se amb tot allò que té sabor a propi. En aprendre a riure’ns de nosaltres mateixos, ens permetem prendre distància, desdramatitzar estats i situacions, no identificar-nos tant amb tot allò que té a veure amb un.

Un dels tertulians explica en clau d’humor i provocant una situació còmica, una escena quotidiana de la seva vida en la qual opta per canviar la seva resposta mecànica:

Cada matí compro el diari i el quiosquer em pregunta:
    – Què, com va?”
    – Bé (responc)
    Aquest bé em deixa un disgust amarg mentre vaig dirigint-me a la meva casa, pensant per a mi mateix: Com que bé, si em va tot fatal?
    Dia darrere l’altre es repeteix la mateixa escena, i aquest “bé” no deixa de ser una tortura de falsedat per a la meva consciència, així que decideixo que fins aquí hem arribat amb la resposta típica de “bé”, com qui no explica res.
    L’endemà, torno al quiosc
    – Què, com va?”
    – Bé (responc), més que bé!, és que em va d’allò més bé!…. mira és que no sé per on             començar, ….

A partir d’aquí, el tertulià relata un enfilall de raons humorístiques per les quals li va “més que bé”, provocant una situació còmica i humorística per al conjunt.
Davant tal situació de barbaritats on l’anar “bé” excedia els límits, aquell veí amable, al qual les coses li anaven “bé” va passar a ser el veí grotescament exagerat per “el bé que li anaven les coses”.

Si analitzem la ironia, veiem:
1.- que davant una resposta automàtica i falsa de la realitat que un es creu, hi ha una inèrcia a constrènyer-se en clixés formals, amb una gran falta de mobilitat i diversitat d’imatges;

2.- la lògica diria que cal elaborar llavors possibles respostes que il·lustrin millor i responguin amb més veritat la situació sobre el mal que un està…però no, el participant mostra un camí on s’introdueix l’òptica humorística i lúdica, maquinant quina cosa graciosa es podria respondre que ajudi a moure clixés, a ampliar registres, a sorprendre en la comunicació i en definitiva a transmetre per una altra via un estat de més despert.
3.- finalment, troba la via de l’exageració, de “el bé que està” (expansions i transformismes), la qual cosa ja l’obliga a trencar-se de riure a ell mateix. En aquest joc lúdic, ha creat una nova situació que li permet preguntar al seu interlocutor: a que fa ràbia el bé que estic?, permetent que aquest també entri en una òptica humorística.

Podríem dir que és un clar exemple de com abordar una situació personal de fracàs, on ser capaç de riure’s de la circumstància, li lleva càrrega a la possible situació personal de sofriment.

D’altra banda, l’humor i els seus continguts estan clarament constelats entorn a la direcció mental; no pot ser el mateix humor ni tenir els mateixos efectes, si ve d’una direcció mental bondadosa o d’una degradatoria. Així ens expliquem que hi hagi també un humor feridor, o inoportú, o de signe regressiu (xenòfob, classista, burleta del desfavorit…).

Els mecanismes de mobilitat d’imatges, si volem treballar un tema a fons, passen per tècniques primer de catarsis, davant les quals un pot alliberar-se d’allò que li és patidor, per a passar després a fer un treball de conversió d’imatges.

La clau està a poder riure’s del que a un li passa i pels mateixos motius no prendre’s de debò als altres quan el que veiem són els seus mecanismes de compulsions, de climes no resolts, igual que succeeix amb un mateix. Sobre què dramatitzem? En aquest escenari, substituir l’actitud violenta cap a un mateix per l’humor, seria donar-li un gir a la situació.

Categories: Humanisme i Espiritualitat, Opinions
Tags: , , ,

Butlletí

Anota la teva adreça de correu electrònic per subscriure't al nostre servei de notícies diari.


Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

video 10 anys Pressenza

Marxa mundial per la pau i la noviolència

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

Milagro Sala

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.