El moviment de les Armilles grogues és el resultat de polítiques capitalistes i esclata quan s’augmenten els impostos al dièsel: en una situació de tal complexitat, les propostes suposadament pensades per lluitar contra el canvi climàtic no tan sols són una càrrega insostenible per les classes populars, sinó que no fan que els rics hagin de canviar la seva manera de viure I acaben pagant pel canvi climàtic els menys culpables.

Per Josep Cabayol | Ester González | Siscu Baiges

No es pot entendre ni trobar solucions als conflictes que s’escampen arreu sense incorporar a l’equació la crisi climàtica i de recursos materials i energètics. El capitalisme, com l’animal malferit que lluita per assegurar-se la supervivència, és cada cop més ferotge. Ha declarat tàcitament la guerra contra les classes populars/mitjanes, la humanitat, la biosfera.

Un tweet de Donald Trump adreçant-se a França i posant contra les cordes el president Macron, ho constata. Deia el president dels Estats Units: “Tal vegada sigui el moment d’acabar amb els ridículs i extremadament cars ‘Acords de París’ i tornar els diners a la gent en forma d’impostos més baixos”. Un tweet que, a més del ‘negacionisme climàtic’, la caritat econòmica i el refús de la crisi social derivada de les polítiques capitalistes que traspua, crida a la confrontació. Execrable!

El moviment de les ‘Armilles grogues’ és el resultat de les polítiques d’estabilització monetària practicades per la Unió Europea tot aquest segle i que han portat a la precarització i fet més pobres a les classes populars i mitjanes, mentre enriquien encara més les elits. ‘Gilets jaunes’ esclata quan el govern augmenta els impostos al dièsel, carburant que molts francesos de regions deprimides, deficitàries en escoles i sanitat, i sense accés al transport públic [ perquè el govern va eliminar estacions i ferrocarrils, que van ser substituïts per autobusos ‘low cost’ i que en molts casos també s’han suprimit], necessiten per moure’s i treballar.

Per poder viure amb dignitat a França calen 1.700 €. Ni obrers, ni empleats, ni agricultors, ni artesans, ni comerciants ingressen aquesta quantitat, víctimes de sous estancats des de fa 10 anys i un augment de preus constant que els porta a traspassar la frontera per comprar més barat. En conseqüència, ni les classes populars ni gran part de les mitjanes, disposen d’un sou que els situï en el nivell de vida mitjà, 1.730 €. Mentre que les classes més adinerades han augmentat en aquests temps un 10% els seus ingressos, uns 1.000 € de mitjana, i han estat afavorides, per exemple, amb la reducció de l’impost sobre el patrimoni.

A l’equació cal afegir la dels migrants de procedència que ja viuen al país i la dels seus fills/es, nascuts a França però la majoria sense esperances de futur atractives, i també la dels que hi arriben fugint dels resultats devastadors de l’escalfament i de les governances explotadores, dictatorials, venudes a les multinacionals que s’enduen les riqueses. Tot plegat, difícilment s’arregla amb la proposta de Macron d’augmentar 100€ el salari mínim i situar-lo en els 1.285€/mes, encara molt per sota de les necessitats reals. L’actual salari mínim a França és de 1.498,5 euros bruts mensuals, que equival a 1.153 nets.

Pagar sense ser culpable

En una situació de tal complexitat, les propostes capitalistes suposadament pensades per lluitar contra el canvi climàtic (com apujar el preu del dièsel/carburants), no tan sols són una càrrega insostenible que castiga les classes populars i mitjanes, sinó que no fan que els rics hagin de canviar la seva manera de viure. Per tant, ni s’aborda l’arrel del problema ni es disminueixen les diferències socials. I acaben pagant pel canvi climàtic els menys culpables.

Al cervell de moltes persones, però, a França i altres indrets com Espanya, hi roman la idea de tornar a 2007, al moment abans de la darrera crisi, que ha desposseït tanta gent i ha enriquit precisament els causants. Eren moments en els quals, en la memòria de les persones, hi havia futur, cosa que ara no albiren. Contràriament, la crisi climàtica i de recursos materials disponibles ens condueix a tot el contrari, a una època en que ni l’abundància, ni el consum, ni la possessió seran indicadors del bon viure: ‘ser’ més que no pas ‘tenir’ és la motivació que hauria de definir el futur. Una idea paradoxal per a aquells que somien tornar a temps millors. I els temps millors, malgrat ens pesi, no poden tornar.

No hem d’oblidar que la temperatura, segons les dades oficials de l’IPCC, ha pujat 1ºC des de l’època preindustrial i fins a 2015, i que des de aleshores augmenta a un ritme de 0,2ºC per dècada. En altres paraules, que al ritme actual el +1,5ºC d’increment que segons els ‘Acords de París’ no s’haurien de depassar, s’assoliran el 2.040. I que els +1’7ºC que marquen la barrera – segons assegura l’informe IPCC presentat a Incheon, Corea del Sud, l’octubre passat – a partir de la qual no hi ha ni diners ni energia per revertir l’augment de la temperatura, s’assoliran a 2.050 com a molt tard.

[A Catalunya la situació és pitjor. La temperatura augmenta 0,25ºC per decenni des del 1950, la qual cosa, segons dades del Servei Meteorològic, situa l’anomalia de temperatura ja per sobre dels +1,7ºC. I pitjor: des del 1991 l’augment per dècada és de 0,4ºC, cosa que col·locarà els +2ºC a mitjans de la pròxima dècada].

És urgent, doncs, aplicar noves polítiques que combatin el canvi climàtic, però les classes adinerades, les que tenen els recursos econòmics, no les volen pagar i aposten per continuar acumulant, buscar-se la vida a condominis on només elles hi tinguin accés i maldar en la recerca de tecnologia que anul·li/reverteixi l’escalfament- com a mínim on elles habitin -, en intel·ligència artificial que els asseguri el domini, convertir-se en la consciència d’una màquina, els doni l’eternitat o accés a la darrera nau que porti a privilegiats i servents escollits, a un ‘nou món’. Qualsevol cosa llevat de perdre els seus privilegis de classe i el control de la societat. Estan posant en marxa una estratègia autàrquica. S’estan assegurant disposar d’energia, materials, terres, mà d’obra barata/esclava modificant la legislació, de seguretat/exèrcits al seu servei, mentre es van aïllant de les tensions socials.

I les classes més desfavorides estan cansades de pagar, de veure com la seva vida cada dia es més difícil, de no saber com serà l’esdevenidor de les seves filles i fills. Fartes, sense futur, escurades i enyorades, surten al carrer a buscar allò que ja no els dona – des de fa molts anys – la política. I donat que la dita esquerra – majoritàriament – els ha abandonat, perquè mai ha volgut abandonar el capitalisme, perquè mai s’ha cregut els límits planetaris, perquè ha preferit ser la masovera de les elits que no pas els dirigents de l’emancipació de la majoria, voten falsa esperança servida per visionaris mentiders – Bannon, Trump, Aznar/Casado/Rivera/Vox, Salvini, Le Pen/Orban i demés demagogs: poseu-hi els que vulgueu – que els diuen que hi ha vida a la extrema dreta que és, de fet, l’últim bastió del mateix capitalisme que els està desposseint/oprimint – repasseu la història dels anys 20 i 30 del segle passat -.

Tots contra la dita transició ecològica per motius ben diferents i no igual de justos. Els uns, per interès -les classes adinerades afavorides -, els altres, perquè no tenen altre remei, donada la seva situació econòmica i el perill, cert, de caure en l’exclusió. La lluita entre dues necessitats, – que les elits que  no tan sols no tenen cap intenció de resoldre sinó que alimenten per mantenir a la majoria dividida i enfrontada. Les necessitats del dia a dia confrontades a l’obtenció de futur. La paradoxa perfecta que condueix al col·lapse mentre les classes adinerades fan caixa.

La transició ecològica, que en realitat és una revolució, no es farà si no és socialment justa, equitativa, transparent, sincera. No es pot fer beneficiant els més rics i perjudicant les classes més necessitades a les que es rebaixa/margina/exclou. No té sentit que el president de França apugi els carburants imprescindibles per a les persones amb rendes baixes i que viuen a sectors on el transport públic no és eficient o simplement ni existeix. Seria més lògic facilitar el transport públic suficient i econòmicament assequible i territorialment proper, abans d’apujar els carburants. Però s’ha deixat passar el temps i ja no en queda.

Tampoc té sentit que apugi el dièsel justificant-ho en el canvi climàtic, quan la crisi d’aquest combustible ve derivada de la disminució [pic] del petroli convencional mentre que el petroli lleuger procedent del fracking – EUA – i que ha inundat el mercat, no serveix per refinar-lo. La crisi actual del dièsel, doncs, no és estrictament climàtica, i justificar un augment de taxes per aquest motiu és una mentida/frau.

La gran mentida, però, és ‘vendre’ la idea que és possible la mal dita ‘transició’ sense canviar de sistema econòmic. Que és possible reduir emissions creixent indefinidament. Que és possible finançar la transició/revolució sense perdre-ho tot per causa del deute – pregunteu-ho als països del sud víctimes del consens de Washington -.

Combatre el canvi climàtic, no les classes populars

Només amb decisions polítiques com ara la dels francesos Pierre Larrouturou, enginyer, i Jean Jouzel, científic climàtic i Nobel de la Pau, que proposen la creació d’un Banc del Clima, finançat amb els diners que el Banc Central Europeu dona cada any als bancs privats, es pot abordar la crisi amb alguna esperança de solució sense trencar amb el sistema econòmic. La idea seria dedicar el bilió d’euros anuals que es destinen a finançar els bancs privats a finançar totes les inversions necessàries per salvar el clima i crear feina. En altres paraules, que els governs no hagin d’anar a la banca privada a cercar finançament amb tipus d’interès que hipotequen el futur de la ciutadania, tal i com ara mateix estan obligats a fer per causa dels tractats europeus.

De totes maneres, i es faci el que es faci, al final aflora la contradicció que suposa créixer indefinidament en un planeta finit, una necessitat ineludible del sistema econòmic vigent i una paradoxa assenyalada ja als anys 70 en els ‘Límits del Creixement’ [Meadows, Donella H.; Dennis L., Meadows; Randers, Jørgen; Behrens], que inevitablement el farà implosionar.

La lluita contra el canvi climàtic no es limita a evitar l’escalfament, significa preservar la vida per a totes, sense exclusions, amb igualtat i equitat per evitar el col·lapse i l’extinció. Davant la crisi innegable, les contradiccions i les amenaces, cal una resposta contundent de la ciutadania, exigint als governs que diguin la veritat i promoguin polítiques legalment vinculants, que obliguin a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Reducció ideal: zero emissions a 2025. Sí, sí, a 2025 si de veritat no es volen depassar els 1,5ºC d’augment de la temperatura respecte a l’era preindustrial.

Però es necessita una cosa més, un cop explicitada la contradicció d’interessos entre les elits i la ciutadania. Tal i com descriu el moviment Extinció/Rebel·lió nascut a la Gran Bretanya, es precisa d’una ‘Assemblea Nacional de la Ciutadania’ per superar els interessos electoralistes dels partits, amb capacitat de supervisar els canvis i com a eina d’una democràcia avançada. A Catalunya se la va anomenar ‘Parlament Ciutadà’. Aquesta Assemblea Ciutadana ha de tenir la darrera paraula sobre les polítiques que defineixin la transició/revolució, sobre l’agenda ecosocial que ha de regir el futur. I aconseguir-ho, poseu-vos-ho al cap, serà impossible sense desobeir de manera no violenta, sense desobediència civil i pacífica, sense trencar amb les inèrcies socials, culturals, institucionals. Ens hi va el futur i la vida i només podem salvaguardar-los juntes.