Amb humor, ironia i música es va acabar l’acte del passat dissabte a l’Auditori de Calàbria 66. Les dones valentes de “LAS DESCABELLADAS”  posaren el punt final  a un matí intens, emotiu a vegades, clarivident altres.

Per Enric Feliu.-

Quan Manuel Galiñanes, metge cirurgià cardíac, injuriat per l’administració sanitària catalana,  va  pujar a l’escenari no érem conscients de la bufetada simbòlica que aquest lluitador i activista donaria a les tramposes llistes d’espera. Amb estadístiques irrefutables, afirmava que el pas del temps, les llistes d’espera per tant, provoca un increment de la mortalitat d’un 11%  en àrees com en la que ell havia estat treballant tota la seva vida professional. Un missatge clar del doctor Galiñanes: les llistes d’espera maten, sense cap mena de dubte.

La segona part es va centrar en el  tema del Barem sanitari, ara amb la perspectiva del seu oblit pel nou govern. Pepe Aznar, de manera clara, explicitava les diferències  que pateixen  les persones afectades a Espanya amb comparació a altres països com França. Oportunament ens va recordar el caràcter dinàmic de les llistes d’espera. Els assistents vam descobrir el concepte jurídic de la “pèrdua d’oportunitat” i els problemes de càrrega de prova que suposa pels malalts, una veritable “probatio diabòlica”.

Un acte i una lluita fruits no només de l’esforç de la gent de Que no pase más sinó en conjunt de tot el moviment en defensa del dret a la salut i a la sanitat pública: col·lectius com Acampada Mar, Resistència Clínic, les Plataformes de Terrassa, el Prat i el Baix Vallés, SAP Muntanya, Santakodiuprou, Rebelión Bellvitge… o els treballadors i treballadores de Rebelión Atención Primària.

Entre els assistents altres moviments com Élite Taxi i Ciclo (Coordinadora de sindicatos y Colectivos por la lucha obrera), la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas o la Marea Pensionista i, fins i tot, representació política de nivell amb Assumpte Escarp, diputada al Parlament de Catalunya pel PSC.

L’emoció sorgia cada cop  que en el vídeo que es projectava apareixien malalts i familiars de pacients afectats per les llistes d’espera. Les llistes d’espera són dolor físic per als malalts i dolor invisible per a les famílies, que veuen com la qualitat de vida de les persones que estimen  va minvant a gran velocitat.

Altres moments plens  d’emoció foren quan, des dels assistents, malgrat la satisfacció per l’anunci de derogació del RD 16/2012, esperat fi per a totes i tots de l’apartheid sanitari, recordarem a gent com l’Alpha, primera persona morta per l’exclusió sanitària. També quan es va expressar el condol i suport a la família i amics de qui va morir dijous passat a Cornellà enmig d’un desnonament. “No és un suïcidi, és un assassinat”. -Ho tenim totes i tots clar. Les llistes d’espera per a habitatge social esdevenen gairebé tan mortals com les llistes d’espera a la sanitat.

Va haver-hi també intervencions sobre la necessària desaparició del copagament sanitari que afecta molta gent gran, provocant que hagin de triar entre pagar-se els medicaments o menjar. Advertiments sobre els intents de parasitació dels hospitals públics per part de la sanitat privada. I un torn obert de paraules on va destacar la necessitat d’implementar els canvis necessaris per a les persones de mobilitat reduïda.

La lectura d’un manifest per la Universalitat de l’assistència sanitària pública va rebre el suport unànime dels assistents i col·lectius, recordant  alhora la urgent eliminació dels co o repagaments, així com la necessitat de participació dels afectats en temes com el barem sanitari. “Perquè la Salut és el principal motor de tota societat i en la que es basen els altres principis fonamentals  perquè puguin ser desenvolupats”.

“Soy una femme fatale” cantaven “LAS DESCABELLADAS”, una experiència desdramatitzadora dels patiments de les dones afectades per malalties i discapacitats diverses. Aquestes dones assumeixen amb valentia el seu dia a dia   aconseguint amb les seves actuacions una de les coses més difícils en el món de les arts: fer-nos somriure. I, fins i tot, fent-nos oblidar que estàvem a l’Auditori de Calàbria 66 per  uns temes molt seriosos com les llistes d’espera i el barem sanitari.