Els serveis socials havien alertat de la “vulnerabilitat greu” de la família, que vivia a Cornellà de Llobragat
Per Enric Feliu.-
El timbre de la porta de la seva casa va sonar. Venien a desnonar-ho. I va saltar per la finestra.
La comitiva judicial i la policia solament van poder escoltar els crits de la parella del mort. Tot havia acabat.
Qui és el culpable?
Uns, des del seu sofà o des de la barra del bar, pontificaran que l’únic culpable és aquell que se suïcida, aquell que pren aquesta decisió. Segurament ho qualificaran d’algú que tenia un problema mental. A aquestes persones, de vida còmoda, m’agradaria veure-les després de mesos i mesos sense treball, amenaçats d’anar al carrer i sense saber on podràs dormir a la nit amb la teva família, en quin estat es trobarien.
Uns altres ens raonaran que el culpable és el sistema capitalista, explotador de les classes populars que maximitza els beneficis propis a costa de la salut i, fins i tot, la vida de les persones. D’acord. T’ho compro com a argument però no en tinc prou. Quan ens referim al fet que la culpa és del capitalisme o dels bancs, moltes vegades acabem per diluir la responsabilitat dels actes. Qui és el capitalisme? Qui són els bancs? Els Consellers Delegats, els accionistes de les corporacions i entitats bancàries? Tenen rostres? Acabem per imaginar un monstre, que és real, però tot això no em serveix per dir qui és culpable que avui una persona hagi saltat per la balconada.
Els culpables tenen rostres. Sí. Són culpables l’advocat i el procurador que en nom del Banc interposen la demanda de desnonament. No són una novetat les conseqüències que, després d’anys de crisis i l’esclat de la bombolla immobiliària, es produeixen a conseqüència dels desnonaments. Hi ha professionals que et diran que no defensen a determinats tipus de delinqüents per la naturalesa dels seus crims, però no tenen cap escrúpol a representar a una entitat que es lucra amb el sofriment aliè, que s’enriqueix a costa de la pobresa i que s’aprofita, a més, dels nostres recursos públics sanejant els seus comptes quan els convé.
Però hi ha altres culpables. La judicatura és culpable, i tot el funcionariat. Han estat mirant cap a un altre costat fins que algun jutge valent va portar als tribunals europeus les clàusules abusives de les hipoteques. Molts menyspreen, davant la massiva titulització de les hipoteques, la falta de legitimitat de les entitats bancàries que ja no són propietàries d’aquestes hipoteques en haver-les venut a fons d’inversió. Per aquesta causa no hauria de poder-se admetre cap demanda de desnonament. Però és que hi ha una causa subjacent: creuen que a la gent a les que els passen aquestes coses, com els desnonaments, en el fons s’ho mereixen, perquè o bé s’han equivocat en aquesta vida o bé perquè són uns ganduls marginals. Ells veuen procediments, demandes, però en realitat hi ha persones, en realitat hi ha una història darrere de cadascuna d’elles, una família. I si bé és cert que l’Administració de Justícia no té com a finalitat la social sinó la realització de JUSTÍCIA, en majúscules, obvien la dignitat i la vida de les persones davant qualsevol conflicte amb el dret a la propietat. Sembla que de la Constitució solament existeix l’article 2, i d’aquest salten fàcilment al 33. El de la tutela efectiva, la igualtat, la dignitat… Bé, dóna la sensació que s’interpreten en funció de qui els al·lega.
Però no són els únics que sembla que estiguin al servei dels bancs. Sí …al servei. Segueixen sense ajustar-se els procediments hipotecaris a la normativa europea. Solament importen les garanties del crèdit i els riscos que corre el banc. I pel que fa als desnonaments… successives reformes per accelerar-los no han resolt el problema de les ocupacions per organitzacions delictives dedicades a aprofitar-se de tercers en risc d’exclusió social. És més fàcil fer fora aquests tercers que ficar mà policialment als veritables delinqüents.
Em despistava. I anem per a uns altres. La Policia no és un ens abstracte. Està composta per persones que imagino que en determinat moment es varen incorporar per a, com diu aquest lema anglosaxó, “protegir i servir”. Però quan van a un desnonament no protegeixen i serveixen més que al banc, a fons voltors, no són més que uns vulgars guardes de seguretat del banc. I, a més, no els paga el banc, sinó que els paguem tots, la comunitat. Quins ous!
Però, ull viu: aquests estaven en el lloc dels fets, però encara hi ha més. Avui ha mort un home, però demà el que importarà serà el Mundial de Futbol, i demà passat ningú, excepte els amics i la família, recordarà que aquest home va morir per un desnonament. Ens indignem davant el televisor, però ens passa quan després ens connectem tranquil·lament a veure la nostra sèrie favorita. Sí, el món és injust i salvatge, però ho acceptem. Com a Joc de Trons. I ens importa més un personatge assassinat per Arya Stark que algú que mor de debò per la pobresa, amb rostre humà, sense percentatges ni xifres.
Avui ha mort un home. Tal vegada caldrà convertir els desnonaments en camps de batalla. Que la comitiva judicial hagi d’enfrontar-se a un miler de veïns. Que la Policia hagi de portar antidisturbis massivament. Que tinguin por els professionals com tenen por les persones que malviuen les situacions extremes en què es troben.
Però perquè un home ha mort també somio. Somio que els policies es neguen a participar en els desnonaments. Que els funcionaris judicials desobeeixen les ordenis judicials. Que els jutges apliquen de debò aquests articles de la Constitució que ens dignifiquen com a humans. Que no hi ha advocats que vulguin signar una demanda de desnonament d’un banc ni procuradors que acceptin presentar-la.
